“Es tracta del meu projecte literari més gran, considero que fins ara he estat escalfant motors. Ara sí que vaig de debò”, va advertir Santiago Posteguillo ( València, 1967) a La Vanguardia el 2021, després d’anunciar-se que tornava a Ediciones B, l’editorial amb què ja havia publicat la trilogia d’ Escipió l’Africà. La notícia va causar cert enrenou al seu moment, ja que venia de guanyar el 2018 el premi Planeta, el guardó que aquesta mateixa setmana s’ha emportat Juan Del Val. Moviments editorials a banda, van ser molts els que es van preguntar quin podia ser aquest ambiciós següent pas, si la seva carrera ja anava molt bé. La resposta era Cèsar. Juli Cèsar i l’ imperi romà, però explicats d’una altra manera.
“Historia fidel, sí, però, també, novel·la d’aventures que, més enllà d’acció, ens permeti conèixer la vida personal dels protagonistes. M’agrada fixar-me en les coses en què els historiadors no dediquen més de dues línies”, explica l’escriptor mentre observa els cotxes avançar en hora punta pel pont romà de Trèveris, a Alemanya, el Römerbrücke, que creua el riu Mosel·la. Més d’un es preguntarà què fa allà i per què l’acompanya una comitiva de periodistes. Hi ha anat per presentar la novel·la Els tres mons (R osa dels Vents/Ediciones B), el tercer lliurament d’aquella majúscula sèrie que va anunciar en temps pandèmics. Un llibre que el situa just a la meitat del projecte, ja que la seva intenció és escriure sis volums. Els tres primers, ja publicats, formen La trilogia de l’ascens ; i els tres següents, dels quals ja té les respectives trames al cap, avança que els vol titular “La trilogia del poder absolut”.
“Després de la dana, vaig escriure d’una tirada catorze pàgines que parlaven d’una inundació”
“Abans de començar, els editors es van espantar. Els que em coneguin sabran que estic una mica boig, però no puc saltar-me parts. Què faig? Deixo de parlar de Cleòpatra? És que els personatges paral·lels són tots molt potents també. La meva idea era que el primer llibre, Roma soc jo , parlés de la joventut. El segon, Maleïda Roma , de l’ascens polític. Ara és el torn d’un altre ascens, el militar”. I amb aquesta pista, més d’un lector provarà de lligar caps de per què el viatge a Alemanya: per la conquesta de les Gàl·lies, que ocupa aquest nou llibre. “Les Gàl·lies de l’època de Cèsar van molt més enllà del que solem identificar com l’actual França. Era això i molts altres territoris, incloent-hi aquest”.
Qui tingui l’oportunitat de visitar Trèveris (en alemany Trier), no trigarà a descobrir que són bastants els vestigis de l’ imperi que es conserven encara avui. Segons indica l’informe de la Unesco: “No hi ha cap lloc al nord dels Alps on es conservin tants edificis romans importants com a Trèveris, la Roma del nord”. A més d’aquest pont, un altre dels punts que aquesta ciutat, fundada cap a l’any 16 a.C. com a Augusta Treverorum , ha convertit en un segell d’identitat és la Porta Nigra, la porta de les muralles, convertida en un dels principals atractius turístics. Allà comença l’escriptor una ruta que també passarà per les termes imperials i les de Santa Bárbara, que es conserven en un estat bastant òptim, ja que estan recuperades i restaurades. “ Cèsar porta el món romà fins a la frontera del Rin”.
“Les Gàl·lies de Cèsar van molt més enllà del que solem identificar com l’actual França”
No menys impressionant és l’amfiteatre. “És dels pocs que conserva l’hipogeu, els soterranis, on s’organitzava el que sortia a l’escenari”, celebra Posteguillo, que ja havia admirat el circ mesos abans, quan es trobava en procés de documentació. Des d’aquí parla de combats i estableix paral·lelismes amb l’època actual, com la importància de la logística, però “això avui es traduiria en l’ abastiment de combustible i, en temps de Cèsar, en canvi, el que es prioritzava era que els legionaris mengessin, perquè, si no estaven ben alimentats, no podien lluitar, ni construir ponts, ni fer absolutament res”.
Una altra diferència clara que percep és la de la posició del líder militar. “ Cèsar anava a primera línia de batalla, però ara les guerres es decideixen als despatxos i és més fàcil sacrificar gent. Si, en canvi, ets al camp de combat, no vols veure morir els companys. Per això Cèsar va ajudar, per exemple, els rems, una tribu belga amb qui s’alia seguint una estratègia de divideix i venceràs. Si no hagués estat allà, segurament ni s’hi hauria ajuntat i sens dubte ni els hauria ajudat quan van atacar una de les seves ciutats, Bibrax. Cèsar no abandona. Els polítics d’avui, moltes vegades, sí”.
“Cèsar lluitava a primera línia de batalla, pero avui fan la guerra des d’un despatx”
Aquesta última frase és més que probable que la recordés l’autor ara just fa un any, amb les riuades de la dana de València, d’on va sortir afectat. En aquell moment, estava acabant el manuscrit i, sense ànim de fer espòiler, això es veu reflectit en algunes parts del llibre que precisament també parlen d’inundacions. “Són catorze pàgines que vaig escriure d’una tirada. És una mostra més que els autors escrivim des de la nostra pròpia experiència vital, per molt que un es dediqui a la novel·la històrica”, conclou.
