El 14è aniversari del cessament definitiu de la violència d’ETA coincideix amb la publicació de Memorias políticas. El infierno de la transición vasca ( Betagarri), assaig escrit per Jesús Eguiguren ( Aizarnazabal, 1954). Persona clau en la consecució de la fi del terrorisme a Euskadi, l’històric dirigent socialista basc recorda la cruesa de diverses dècades enterrant companys, la seva determinació per buscar vies de solució o la pena que el va envair després del final de la violència.
El paper de l’Estat
S’havia assumit el terrorisme basc com un problema, però suportable”
Fa 14 anys, després de l’anunci del final de la violència, va tornar a trepitjar la Part Vella donostiarra després de dècades sense anar-hi. S’ha acostumat a passejar-hi?
No hi acostumo a anar. Et resisteixes a anar als llocs que abans teníem vetats. Ningú no ens dirà res i no hi ha cap problema, però se t’ha quedat una mica allà dins. Anava a potear quan era estudiant, i vaig deixar d’anar-hi des que vaig entrar en política.
Què li transmet la gent? Se sent reconegut?
Ha passat molt de temps, però quan es va fer la pau, sortia al carrer i cada dia hi havia gent que em donava les gràcies pel final d’ETA. Ara, 14 anys després, me’n continuen donant. Hi ha qui et diu: “hòstia, no t’han reconegut el que vas fer”. I no ho comparteixo: em sento molt reconegut.
Al seu segon llibre de memòries, en aquest cas polítiques, parla de l’ afany personal per aconseguir el final d’ETA. Diu que les converses del caseriu Txillare van començar per una intuïció.
És difícil descriure-ho. Jo vaig estudiar a Azpeitia, on gairebé tots van sortir abertzales. No ens saludàvem mai. En un moment vaig notar que ens saludaven, que alguna cosa estava canviant. Després, vaig analitzar el fenomen del terrorisme, i em va fer pensar que no hi havia lloc per a dos terrorismes. Tot i que es tenia assumit que era un conflicte sense fi, vaig començar a dir que s’acabaria tard o d’hora. I vaig rebre moltíssimes crítiques. Em van acusar de crear falses esperances.
Diu que l’ Estat va assumir el terrorisme com a una cosa “suportable”.
Em desesperava veure que un Estat fos incapaç d’ eliminar una organització terrorista, com ho havia aconseguit a Itàlia amb les Brigades Roges o a Alemanya amb Baader-Meinhof. Quan hi havia un atemptat, venia un ministre, et donava uns copets i et quedaves amb una sensació molesta. “Ara a discutir de terrorisme a Madrid”, pensàvem. S’havia assumit el terrorisme basc com un problema, però suportable. Espanya no sucumbiria. Això em va causar la sensació que calia fer alguna cosa des d’aquí. Des de fora no ens ho resoldrien.
Des de l’inici de les converses fins al final de la violència s’escola una dècada. Hi va haver moments de ruptura total, com l’atemptat de la T-4, el 2006. Va arribar a pensar que era irresoluble?
En cap moment no ho vaig donar per perdut. La primera part va anar bé. Amb Josu Ternera ( Urrutikoetxea) vam arribar a traçar un full de ruta amb observadors internacionals i representants del Govern i d’ETA. Però hi va haver un canvi en la direcció d’ETA i va irrompre en Thierry (López Peña). Va començar a introduir l’autodeterminació, la integració de Navarra... Va voler forçar-nos ordenant posar la bomba de la T-4.
I va obligar la gent de l’esquerra abertzale que estava pel final d’ETA a canviar d’estratègia.
La pau va venir de la runa de la T-4. La gent de l’esquerra abertzale va pensar: amb ETA no podem negociar, cal dir-li que pari. I d’aquí arriba aquesta estratègia d’anar votant en assemblees, que sortien per 80-20 a favor d’abandonar la violència.
El 2008, aquestes tensions a ETA arriben al punt que en Thierry pretén castigar-lo amb l’assassinat del seu amic Isaías Carrasco. Com es viu amb això?
Després d’una de les reunions amb en Thierry, li vaig dir: “No veus que et moriràs a la presó”. I ell em va contestar: “No t’adones que has de comprar sis corbates negres”. Era conscient que podien anar contra meu, però em van duplicar l’escorta i els seria difícil. Vam avisar la gent del meu entorn. L’Isaías era un home que no volia escorta, ja no era regidor. Em va quedar el dubte de si em volien pegar a mi. El van matar davant de la meva dona, en campanya.
Després del final d’ETA, va entrar en una fase personal d’abatiment. Què li va passar?
El mateix dia del cessament de la violència d’ETA vaig sentir un malestar, un fred terrible. Vaig començar a recordar els morts. Vaig viure una sotragada, perquè estàs en tensió amb el terrorisme i després, quan s’acaba, et sorgeixen pensaments: “ha valgut la pena tot el que he fet?”. Era un home relativament dur. No sentia els cops del terrorisme, però llavors apareixen les ferides de l’ànima, i a més coincideix que vas fent anys. No m’han disparat mai, però em sento víctima d’ETA.
Diu que se sent reconegut, qui més mereixeria reconeixement pel procés cap al final d’ETA el 2011?
Patxi López tenia confiança en mi i em va deixar fer. Amb Rubalcaba tenia els meus estira-i-arronsa, però no em va impedir mai de continuar endavant. I Zapatero és la figura clau que se la va jugar per aconseguir el final d’ETA.
Pel costat de l’esquerra abertzale?
Arnaldo Otegi va ser el líder de tot aquest canvi. Rufi Etxeberria, que tenia autoritat, també va ser important. N’hi va haver d’altres, com Pernando Barrena i alguns més de qui ara no recordo els noms.
Com veu la convivència en la societat basca?
Va arribar molt ràpid. Al final, no havíem estat segregats com a Irlanda. Tenim una convivència homologable a la que hi pugui haver en altres zones d’Europa. Després cadascú té la seva ideologia, i a mi m’agradaria que hi hagués menys hegemonia nacionalista, però vaja...
Vostè diu que hi ha d’haver una part d’oblit i una altra de memòria, de què n’hi ha més?
Tenim de memòria i d’oblit, de les dues. Però no és una cosa específica d’aquí. Ha passat a tot arreu. També a Espanya.
Quan sent dir a Díaz Ayuso que ETA està més forta que mai o que el lehendakari li ha “enviat un avís” amb això de l’“ Ayuso, entzun”, què pensa?
M’emprenya molt, perquè ho diu amb total frivolitat. És gent que ni ha patit el terrorisme, ni sap el que és. Al PP sempre hi ha hagut aquesta tendència a utilitzar-lo com a arma política. És aquesta teoria de Mayor Oreja que ETA continua existint perquè, esclar, el que volien ells era liquidar ETA i Batasuna. Veuen que no es pot suprimir una part important de la societat, que a més creix electoralment. És una estupidesa. Em recorda els d’ETA que deien que el franquisme continua viu.