Les microdades del CIS són transparents. Amb 4.000 entrevistes llargues, continua sent la mostra més sòlida i àmplia de la demoscòpia espanyola. I, per tant, qui hi vulgui trobar certeses per a les estimacions privades segur que n’hi trobarà. No conec cap professional mínimament seriós que no ho confessi, almenys, a cau d’orella. Tota la resta, quan s’és estrateg en aquesta Fórmula 1 que és la política, no ha d’interessar mai perquè és soroll i entreteniment, vella consultoria promoguda per una indústria del relat que s’ha emancipat sobre si mateixa. Des que Opina 360 va publicar el primer sondeig i va anticipar amb les microdades un corrent de fons en la prospectiva electoral a Espanya, totes les enquestes van al lloc en el repartiment simbòlic de posicions, amb fins i tot reportatges aquests dies –en mitjans de tot signe polític– sobre les claus que llançava aquesta enquesta.
Per exemple: un, si no vols que governi Vox, votes el PSOE; dos, si no vols que governi Sánchez, votes Vox. Deixant el PP sense cap causa-espai clara; adonant-se’n tothom ara, eureka, que tres, si Vox puja gaire (a costa del PP), la dreta perd escons (fins a 16). Una certesa que és a la Loreg des del 1977. També que es poden obtenir gairebé 170 escons a Espanya amb només el 36% dels vots, com va passar dues vegades amb la UCD. Qui els pogués agafar, oi?
El bipartidisme retrocedeix respecte del 23-J; la paraula del moment torna a ser ‘antipolítica’
La via Palestina ha servit a Pedro Sánchez per trampejar el temporal de les penes, però ja s’ha acabat. Arribant demoscòpicament fins a l’encaixada amb Donald Trump a Egipte. Avui el PSOE guanyaria les eleccions, sí, però els números són crus: no hi ha aritmètica d’esquerres ni plurinacional per reeditar la coalició actual. Prenguin-ne nota per això els saurins del Madrid DF que cada dia proven d’endevinar quan en convocarà. De moment, el president no té els números. I no es convoca mai per perdre.
A Sánchez li continua faltant un propòsit més gran per convocar generals i mobilitzar el milió de vots necessari perquè el seu bloc iguali el resultat del 23- J. No ha estat Palestina, ni la por de Vox, ni l’avortament ni qualsevol altre tema de valors i drets que connecti amb l’antiga agenda progressista. No oblidin mai que hi ha un votant del costat esquerre que fins a l’última setmana no decidirà la seva mobilització i serà llavors quan hagi d’estar armat el propòsit. El PSOE té un problema greu: cedeix actualment gairebé 600.000 vots del 23- J al PP i Vox, de manera que és el bloc de l’esquerra qui cedeix vots al bloc de la dreta, i no pas al revés.
La salutació de Sánchez i Trump fa una setmana aXarm al-Xeikh(Egipte)
Aquest mur de vidre entre blocs s’ha trencat. Imaginin-se, de fet, on seria ara mateix Alberto Núñez Feijóo si no en tingués prop de 350.000 d’aportació socialista. Concretament, podria ser pitjor fins i tot amb ells: si afegim els vots de SALF a Vox, Santiago Abascal se situaria a només un milió de vots de Feijóo. Això no els recorda el juny del 2016, quan Podem va estar a res del sorpasso al PSOE? Amb un matís: aquesta lluita insomne no es tracta del sorpasso polític al PP, sinó del reemplaçament cultural.
El bipartidisme retrocedeix a més 2,5 milions de vots respecte del 23- J. Menys de sis de cada deu votants li donen suport amb una participació més important. La paraula del moment torna a ser, una altra vegada, antipolítica. Puja la participació, puja Vox, pugen els plurinacionals, pugen els blancs i puja Altres, en què el Pacma i d’altres es converteixen en refugi en espera d’ aire nou . Que 600.000 votants de Sánchez ara engrosseixin la dreta –quan no ho han fet abans– no es deu a l’amnistia, ni al conflicte territorial ni al finançament singular. Es tracta d’un corrent de fons i qui sàpiga connectar-hi reunint context, tècnica i prospectiva tindrà un cavall d’avantatge en aquesta cursa electoral esgotadora. És encertat anar a La revuelta (ens encanta, ja només hi falta Gabriel Rufián i, per què no, Feijóo, que hi hauria d’anar), però allà no hi ha aquests vots. Tampoc a la via Palestina , que no pot amb tot. Aquesta transferència entre blocs comença a decantar avui la balança cap al costat dret d’una manera irreversible amb hegemonia Vox, que faria fins i tot inútil l’acord necessari entre Sumar, Podem i IU. Tal com hem dit, qui vulgui trobar certeses en troba en les xifres. N’hi ha prou amb un exemple. Hi va haver un temps que “Fer que passi” era més que un eslògan. En política, l’inevitable pot no ser definitiu.