Els traductors no es quedaran sense feina”. Aquesta declaració la va fer la lingüista Núria Bel en una de les sessions sobre llengua i intel·ligència artificial del Congrés Internacional de la Llengua Espanyola a Arequipa (Perú). Malgrat totes les notícies que ens arriben vinculades a la IA, la professora de la UPF assegura que això ho diu des del 1987, quan va començar a fer recerca en traducció automàtica. Des d’aleshores els avenços en automatització, fins a l’anomenada traducció neuronal, han estat gegantins. I els traductors no s’han quedat sense feina.
És evident que la feina del professional de la traducció ha canviat, i més que canviarà. Cal acceptar les novetats tecnològiques, perquè no hi ha cap possibilitat d’un pas enrere. Però per aconseguir una bona traducció sempre caldrà un ésser humà al final del procés, que verifiqui que allò que una màquina ha traduït s’ha fet bé. Que no hagi confós una paraula per una altra, que el càlcul de probabilitats a l’hora de decidir el sentit pertinent d’una paraula polisèmica hagi estat encertat, o que no s’hagi menjat alguna seqüència o una frase sencera, com adverteix el traductor jurat peruà especialista en xinès Fernán Alayza.
Cal acceptar les novetats tecnològiques, perquè no hi ha cap possibilitat d’un pas enrere
És el que se’n diu postedició, la revisió d’un text traduït per una màquina. I per a aquesta tasca cal que el professional conegui totes dues llengües amb prou nivell, la d’origen i la d’arribada, i que tingui coneixement dels errors que una màquina, de manera automàtica, produeix. Perquè són errors que no tenen res a veure amb els que pot cometre un humà, com trobar la frase feta adequada per a cada llengua o traduir un cognom que és un nom comú: Ferrer <> Herrero. Els cognoms són un dels aspectes més perillosos i, alhora, més impactants perquè tothom hi sap veure l’error a posteriori.
Així doncs, els traductors no es quedaran sense feina. Serà diferent, esclar, però la intel·ligència humana sempre serà necessària. I quan es tracta de traduccions literàries, amb autors que juguen constantment amb la llengua, aleshores la màquina ho té molt pelut. Si no em creuen, ho poden preguntar, per exemple, a Esther Tallada, traductora de William Faulkner al català. A banda d’una sintaxi diguem-ne lliure, l’escriptor s’inventava paraules i en componia de noves. Aviam quina màquina o quina IA, que només sap respondre a partir d’allò que ja existeix, és capaç de resoldre aquests trencacolls. Per això la intel·ligència artificial sí que és artificial però no és pas intel·ligent, com assenyala el professor de literatura espanyola Jordi Gracia de la UB. El que ara cal és que en fem un bon ús.
