L’evidència s’imposa: les assemblees de compromissaris són una realitat cada vegada més virtual i telemàtica. El cordó umbilical amb el club s’ha devaluat a través d’una mesquinesa digital que, en la mesura en què s’enorgulleix de practicar la transparència, agreuja l’opacitat i les ombres de la confidencialitat. El quòrum i la participació, grotescos, són l’extensió dels abonaments que ni de bon tros omplen Montjuïc o de les entrades que, quan es posen a la venda, desperten una expectació incomparable a la de quan tot no estava dissenyat per atraure turistes. El president Joan Laporta ho ha definit en la seva complaent i propagandística intervenció inicial: “Avui el club és econòmicament més sostenible i universal que fa quatre anys i mig”, quan va prendre possessió del càrrec.
Els millors anys de la nostra vida han passat a la història, tant per a ell com per a nosaltres, que l’hem acompanyat al llarg d’unes assemblees cada vegada més acrítiques, transformades en simulacres d’autoestima cacofònica. Astut en un món de truans, Laporta coneix les nostres debilitats i ens llença l’esquer dels “mestretites i dels setciències” sabent que el mossegarem amb el furor dels addictes al clickbait .
La denominació de setciències era més un sinònim de saviesa que no pas un insult
Els mestretites són l’equivalent dels “que no estimen el Barcelona” de Núñez, una variant del victimisme endogàmic que defineix el barcelonisme. Els setciències, en canvi, no s’haurien d’ofendre. S’explica que a l’edat mitjana es considerava que els homes alliberats podien practicar set ciències o arts liberals: la gramàtica, la dialèctica, la retòrica, l’aritmètica, la geometria, la música i l’astronomia, i aquesta denominació era més un elogi i un sinònim de màxima saviesa que no pas un insult.
La gramàtica, la dialèctica i la retòrica de l’assemblea són un prodigi de mitges veritats i d’invitacions a l’acte de fe com a mètode. L’aritmètica, la geometria i la música segueixen una partitura abstrusa. Fins i tot algú tan eloqüent i didàctic com el tresorer Ferran Olivé va haver d’avisar que “hi ha coses difícils d’entendre”. I quan va intentar explicar-les, va alternar moments de lucidesa mèdica amb digressions al més pur estil Cantinflas.
Laporta intervé entre Rafa Yuste i Josep Cubells
Patrimoni net negatiu o patrocinis retràctils, percentatges de participació en noves franquícies de restaurants i, al final, pèrdues intangibles que, pel to del tresorer, hem de celebrar com el símptoma d’una esplendor imminent. Si durant anys vam patir messidependència a la gespa, aquesta junta pateix una olivedependència que el directiu aconsegueix salvar més per extenuació que per convicció (hi ha punts de l’ordre del dia que es van aprovar sense cap pregunta, com si s’haguessin cauteritzat les poques neurones discrepants que ens queden). Sabem, això sí, que l’aventura del nou Camp Nou projecta dubtes que són subornats per la il·lusió que ens fa tornar a casa. Una aventura que confirma que, per tirar endavant, el club no pot sotmetre’s al purisme punyeter del mestretitetisme i ha d’abraçar la causa, tan audaç com temerària, del laportisme, aquest lideratge que, com va admetre el president al programa Bestial! de TV3, se sent còmode en el caos. Oscar Wilde, que perfectament podria haver format part d’aquesta directiva, deia que, sense ordre, res no podia existir. Però afegia: “Sense caos, res no pot evolucionar”.