Com ens divertim amb el patiment dels rics i famosos! Quines ganes que caiguin dels seus pedestals! Com ens delecten les seves penes, les seves tragèdies! Quines oportunitats tan sucoses de xafarderia que ens donen!
No me n’excloc. He participat, com gairebé tots, en aquest esport. Però l’impuls no deixa de ser roí, miserable i inhumà. Ens oblidem que, tret de la casualitat de les seves circumstàncies, els rics són persones de carn, ossos i llàgrimes com nosaltres. Tot i això, atesa l’oportunitat, els convertim en material de telenovel·la, en dolents de ficció, sense pensar en l’infern en vida a què els estem condemnant. I si les autoritats s’afegeixen al joc, doncs llum verda per participar sense remordiments en la cacera.
Em refereixo al cas Andic, que entreté tants després que una jutgessa obrís fa mes i mig una investigació d’homicidi o –més ben dit, i més divertit encara– de l’infame delicte de parricidi. Com sabreu, Isak Andic, el fundador de l’empresa Mango i l’home més ric de Catalunya, va morir caient de la muntanya de Montserrat al desembre. L’única persona que era amb ell era el seu fill Jonathan. No hi va haver més testimonis. El que s’investiga és la possibilitat que no hagués estat un accident tràgic, que no fos una relliscada, com diu en Jonathan, sinó que en Jonathan l’hagués empès.
Faré una confessió: la meva intervenció en aquest tema no és desinteressada, vaig conèixer bé Isak Andic
La segona versió és la més desitjable pel gran públic, i sembla que per la policia també. Que s’hagi desplomat pel precipici sense voler, quin avorriment. No. Volem morbo, volem diversió, volem tema de frívola conversa. Encara que no tinguem ni idea del que va passar, perquè ningú no ho sap tret d’en Jonathan, i potser Déu. Per això, en la nostra desesperació per creure el pitjor, ens aferrem a les engrunes que deixen anar les autoritats a través dels mitjans.
Que en Jonathan tenia una mala relació amb el pare, ens expliquen. Bé, encara que fos veritat, hi ha sempre una connexió causa i efecte entre el mal rotllo amb el pare i assassinar-lo? Si fos així, el parricidi seria tan comú com un refredat. Com a “prova”, és una ridiculesa. Però em consta que no és veritat.
Faré una confessió. La meva intervenció en aquest tema no és desinteressada. Vaig conèixer bé Isak Andic. No exagero si dic que vam arribar a ser amics. Conec, però menys, el seu germà gran, les seves dues filles i el mateix Jonathan. Em consta que tots ells no només donen suport al seu germà o nebot per tots els mitjans, sinó que mantenen que la relació entre l’Isak i en Jonathan havia estat, enels últims anys, exemplar –de respecte, amistat i afecte–. Hi va haver un cert enfrontament per discrepàncies empresarials fa una dècada –el 2015, quan Mango travessava un moment delicat–, però és una vella història.
La narrativa de l’Èdip adinerat genera atracció; l’enveja elimina l’empatia i mata la bondat
No m’heu de creure. Potser m’equivoco. Potser –no ho crec, però explorem la hipòtesi– els familiars d’en Jonathan menteixen. Però, repeteixo, encara que fos així, si resultés que en Jonathan realment s’estava entenent malament amb el pare al desembre, què? I, si, com també diuen, en Jonathan es va comportar de manera incoherent l’instant després de la caiguda del seu pare, i si després es va contradir amb la policia, quina sorpresa, no? Prova d’assassinat, cap.
L’única prova contundent d’homicidi seria que algú hagués presenciat el que va passar aquell terrible 14 de desembre del 2024 a Montserrat. O si “alguna cosa” ho hagués vist. No em refereixo a Déu sinó a una cosa semblant, a l’ull digital que és al cel, als satèl·lits que connecten amb els nostres telèfons mòbils. He investigat una mica la qüestió i em diuen que és impossible que aquests aparells puguin detectar si l’ Isak va caure o va ser empès. A aquest punt de precisió, no hi arriben.
Però no soc expert forense i potser m’equivoco. Potser una càmera celestial va enregistrar el que va passar. El tema és que de moment no ha sortit a la llum cap prova així. Tot i això, aquí tenim multituds que destrueixen el caràcter de Jonathan Andic alhora que se’ls condemna a ell i a la família a un infern inimaginable. Com si fos el seu càstig merescut per ser rics. No sé què en penseu, però jo, en la seva situació actual, preferiria mil vegades ser pobre si a canvi em deixessin en pau.
Em consta que no és veritat que en Jonathan tingués una mala relació amb el seu pare
Imagineu-vos si les circumstàncies de la mort d’ Isak Andic haguessin estat iguals però el mort hagués estat un pobre, o una persona desconeguda que pateix per arribar a final de mes, i l’únic testimoni hagués estat el seu fill, també persona anònima. Estaríem parlant del tema amb la mateixa fruïció? Ho dubto. La narrativa de l’ Èdip adinerat genera una atracció fatal. El factor enveja elimina l’empatia i mata la bondat.
Tinc experiència de la tirania de l’opinió pública en circumstàncies molt diferents, però amb una important semblança social. Vaig escriure un llibre sobre Oscar Pistorius, el famós i ric atleta sud-africà que va matar la seva xicota el 2013. El que van argumentar el fiscal i la policia va ser que la va matar deliberadament. Pistorius va insistir que va ser un tràgic accident, que no sabia que era ella qui era al darrere d’una porta quan va disparar. Recordo el furor mundial que la qüestió va desencadenar a les xarxes socials. La majoria estava absolutament convençuda que Pistorius la va matar expressament. Però ni la policia ni cap tribunal no ho va saber, ni ho va poder demostrar. Només Pistorius sap la veritat, igual que només en Jonathan sap la veritat del que va passar amb el pare.
Això és, en tots dos casos, irrefutable, però per què cal deixar que la ignorància dels fets interfereixi en la gresca d’una entretinguda conversa o, millor, d’un bon linxament? Visca la xafarderia, tant és la tortura mental a què sotmetem persones que són, al capdavall, iguals que nosaltres. Però som així. Així és la condició humana. Per què em molesto a escriure aquestes paraules, llavors? Perquè crec que la presumpció d’innocència és un principi sagrat. Perquè val la pena prendre consciència de les nostres debilitats i, per més difícil que sigui, fer l’intent de millorar.