El robatori de joies del Louvre agreuja la susceptibilitat de l’opinió pública francesa. Addictes a la indignació, el país descobreix que, després d’anys de ràbia política monotemàtica, també es pot escandalitzar per notícies de l’àmbit de la crònica negra. Fins i tot François Hollande, que ara exerceix com a diputat i gerro xinès proveïdor de declaracions intempestives, afirma que el robatori podria ser “una maniobra estrangera per desestabilitzar França”. Hollande no sembla tenir en compte que fa dècades que França ha demostrat tenir prou talent per desestabilitzar-se –ell n’és un bon exemple– sense necessitar ajudes externes.
Franceinfo analitza el robatori del Louvre amb una ironia reconfortant, digna d’aquella inoblidable i inspiradora pel·lícula El robobo de la jojoya . És una ironia que contrasta amb els escarafalls d’altres mitjans. Recorden que a París s’està celebrant un important festival de màgia (Les Mandrakes d’Or) i que potser hi actuaran els lladres, que han confirmat que el secret de la bona màgia rau a distreure l’atenció majoritària del públic. També conviden un mag que, davant de les càmeres, converteix uns papers estripats en bitllets de 20 euros. Esperonat per la inèrcia de la cagarel·la, el mag comenta que el truc podria servir per reflotar la catastròfica economia francesa. En acabat, entrevisten Michel-Édouard Leclerc, un dels empresaris importants del país, que no es mossega la llengua. Després de recordar De Gaulle (!), diu que la situació és prou greu per “parlar als francesos” en comptes de participar en una competició per veure quin líder la té més llarga.
El robatori del Louvre revaloritza l’interès pels museus de París
Movistar+ ha estrenat la docusèrie La última llamada , amb quatre entrevistes amb Felipe González, José Maria Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. És una revisió ben documentada que, inevitablement, no pot fer sang dels mandats per poder comptar amb la col·laboració, més vanitosa que funcional, dels protagonistes. Al capítol que li correspon, Rajoy confirma el que ja li havíem sentit sobre l’aplicació de l’article 155 i explica que va avisar reiteradament el president Carles Puigdemont que, si declarava la independència, passaria el que va passar. Un dels col·laboradors de Rajoy a la Moncloa resumeix aquell mandat amb una reflexió que també afecta els altres expresidents: “No sé si Rajoy ha sigut el millor president, però està sent el millor expresident”.
A Catalunya, la categoria d’expresident també podria inspirar una revisió amable del passat. Potser arribaríem a la conclusió que no hi ha una reacció causa-efecte entre la condició de millor expresident –¿Pere Aragonès, José Montilla?– i els candidats a ser millors presidents (que el lector ompli aquesta casella en funció de les seves conviccions, fílies o fòbies).