A la foto de família de la cimera per la pau a Gaza celebrada a Xarm al-Xeikh la setmana passada no hi van assistir ni Israel ni Hamàs, però hi havia una altra absència notòria. La de l’única potència que amenaça de disputar als EUA l’hegemonia mundial: la Xina.
Pequín no va enviar cap representant a Egipte, malgrat que tampoc no ho esperava ningú. El Govern xinès ha optat per mantenir un perfil baix durant el conflicte de l’ Orient Mitjà, limitant la seva acció a mesures més aviat simbòliques, com votacions a l’ONU per demanar l’alto el foc o comunicats públics a favor de la solució dels dos estats. Només l’any passat va exhibir una mica més d’audàcia, quan va mediar entre les diferents faccions palestines perquè firmessin un acord d’unitat nacional –l’anomenada Declaració de Pequín–, però després d’allò va semblar esvair-se tota voluntat d’intervenció.
La Xina es presenta a la regió com un aliat pragmàtic, que prioritza les relacions econòmiques
Aquesta actitud passiva respon a un càlcul estratègic. La Xina entén que no té cap capacitat d’influència en la crisi actual, a diferència dels EUA, amb qui Israel manté una relació de dependència, així que no veia cap avantatge a implicar-se en una negociació d’alt risc polític. “En lloc de competir directament amb Washington, ha optat per preservar la seva imatge d’actor global responsable que dona suport a la desescalada, l’ajuda humanitària i un marc de dos estats”, explica a La Vanguardia Gedaliah Afterman, expert en Àsia del think tank israelià Abba Eban Institute.
En aquest sentit, l’absència de Pequín a Xarm al-Xeikh s’ha d’interpretar com “un missatge cap al sud global”, diu Inés Arco, especialista en política xinesa del centre d’investigació barceloní Cidob. “Unir-se a la foto en un acord de pau en què no hi ha cap tipus d’implicació que els palestins puguin decidir el seu futur seria anar completament en contra d’una narrativa que és històrica”, afegeix l’analista.
Més enllà d’aquests càlculs concrets, la cautela de la Xina davant el conflicte de Gaza entronca amb l’enfocament general de la política exterior del règim de Xi Jinping, basat en la priorització
de les relacions econòmiques. Aquesta visió ha guiat els passos de Pequín a l’ Orient Mitjà, regió on fa una dècada que reforça la presència i amb què avui manté importants vincles, fins al punt que la Xina s’ha convertit en el principal soci comercial de la majoria de països àrabs.
L’estratègia de Pequín en aquesta zona del món –clau per a la seva economia, ja que n’obté prop del 40% de les seves importacions de cru– és presentar-se com un aliat pragmàtic, que
només busca fer negocis. Per això és capaç de portar-se bé alhora amb governs enemistats entre
si, com els de l’ Aràbia Saudita i l’ Iran, als quals fins i tot va ajudar a pactar una reconciliació sorpresa el 2023.
“La Xina vol permetre que els països de l’ Orient Mitjà promoguin les seves pròpies relacions, sense que això suposi involucrar-se en conflictes”, diu a tall de resum des de Tel-Aviv l’experta en geopolítica Anat Hochberg-Marom. I per als estats de la regió, això suposa una bona notícia, ja que així poden buscar alternatives a l’aliança amb els EUA: “Hi ha un interès d’aquests actors per jugar amb els beneficis que els puguin portar els dos països en diferents sectors”, diu Arco, que destaca com la Xina, més enllà de les seves tradicionals inversions en ports i carreteres, s’està consolidant com un soci de pes en àmbits capdavanters com les noves tecnologies i les energies renovables.
Aquesta tendència sembla que no es veurà frenada pel pla de pau de Donald Trump, dissenyat per apuntalar la influència dels EUA a l’ Orient Mitjà. “El renovat compromís de Washington margina temporalment el paper polític de la Xina, però no la seva rellevància regional a llarg termini”, opina Afterman, que augura que, després d’aquest episodi, Pequín “se centrarà a traduir la seva presència econòmica en resiliència estratègica, aprofundint les aliances amb els països del Golf i posicionant-se per al pròxim cicle econòmic de la regió”.
És una idea amb què coincideix l’investigador William Figueroa, de la Universitat de Groningen: “En tot cas, aquest episodi hauria de convèncer la Xina que ha de mantenir el rumb, en lloc d’intentar incloure més del que pot gestionar”, diu.
