“Ningú no es creu un de tants”

La veritat incomoda

Doctora en Psicologia Social, es va llicenciar també en Literatura Comparada i Sociologia. Els seus articles i columnes han aparegut a The New York Times , The Wall Street Journal , Los Angeles Times , Scientific American . Després de desmuntar moltes idees freudianes sobre la ira, es va centrar en la dissonància cognitiva, la tensió que sentim quan les nostres creences, pensaments o ac­cions entren en conflicte entre si. Amb Elliot Aronson, reconegut pels seus experiments sobre la dissonància cognitiva, va coescriure Se han cometido errores (pero yo no fui) (Capitán Swing), en què expliquen com ens autoenganyem per justificar errors, creences irracionals i decisions nocives. “L’autojustificació és un mecanisme psicològic que ens protegeix de la dissonància cognitiva, del dolor de reconèixer que hem actuat malament”.

Ens autoenganyem?

Constantment. Si un pensament o un comentari entra en conflicte amb la visió que tenim de nosaltres mateixos com a persones bondadoses i competents, ens autoenganyem i justifiquem.

No ens agrada equivocar-nos?

Com més intel·ligents, competents i bondadosos creiem ser més ens costarà d’acceptar l’evidència que ens hem equivocat o que li hem fet mal a algú.

I aleshores?

Tendim a culpar una altra persona. Justifiquem l’autoengany perquè ens permet continuar per un camí que pot ser destructiu, però del qual no som capaços de sortir.

I aquesta autojustificació, és una cosa cerebral, psicològica?

El nostre cervell té un mecanisme anomenat dissonància cognitiva, que al·ludeix a la incomoditat que sentim quan tenim al cap dues idees contradictòries o sostenim una creença antitètica amb el nostre comportament.

És un comportament adaptatiu?

Sí. Ens resulta útil creure que fem allò correcte, allò moral i allò òptim; tenir aquesta creença és el que ens permet dormir tranquils a la nit. La dissonància cognitiva no és res més que un impuls.

Com tenir gana o set?

Sí, és un impuls mental. Per exemple, un fumador sap que fumar és dolent però li agrada. Per reduir la incomoditat, o deixa de fumar o justifica fumar.

Ens resulta difícil reconèixer els nostres errors?

Com més important és una creença per a mi, més segur estic que tinc raó i més difícil és admetre que vaig cometre un error. Al llibre tenim l’exemple de metges i altres persones a qui els resulta gairebé impossible admetre que van cometre un error.

I per què?

No perquè siguin mals metges, incompetents o cruels, sinó perquè la idea que tinc de mi mateix és que soc un cirurgià competent. I em vens a dir que tinc una opinió mèdica obsoleta...? Ves-te’n a passeig amb aquells estudis!

Hi haurà qui decideixi escoltar i millorar.

És fàcil admetre que vam cometre un error quan aquell error no ens importa, quan no reflecteix el concepte que tenim de nosaltres mateixos. I mare meva, la memòria!

Què?

La gent discuteix sobre coses que recorden de manera diferent, perquè tenim la sensació que la memòria no s’altera. La memòria és una col·lecció constant de reinterpretació d’esdeveniments.

Partint de què?

Donem forma als nostres records perquè s’ajustin al que creiem ara i no al que va passar. Cada vegada que expliquem un record el modifiquem una mica, per exemple afegint records d’una altra persona.

El cost de l’autojustificació?

Que ens quedem encallats en una creença obsoleta o errònia i per tant encallats en les nostres relacions, treball, salut...

I quan ens demostren l’equivocació?

Encara ens reafirmem més. Els estudis revelen que l’evidència, les proves, no ens fan canviar d’opinió ni creences a causa d’aquesta autojustificació. Primer ve la creença, i allò que jo crec afecta allò que veig i allò que soc capaç d’acceptar o canviar.

Trista realitat, doncs.

A un metge corrupte se li va ocórrer la idea que les vacunes causen autisme, un frau demostrat que li va fer perdre la llicència de metge. Però va aconseguir que molta gent s’aferrés a la idea que les vacunes són perjudicials, i ha creat un problema molt seriós.

De difícil solució?

Quan la gent s’aferra a la creença que les vacunes són perjudicials, insisteixen en el seu error. Com més proves que s’equivoquen, més els costa d’acceptar-ho.

Els polítics són els reis de la justificació?

Tot el que digui un polític és munició per als seus enemics, i això és el que més els im­porta.

Té raó.

Fixi’s que els líders cruels justifiquen els seus crims com el millor que es podia fer. Augusto Pinochet va dir: “ Jo he salvat el meu país del comunisme i del caos”. I segur que dormia com un angelet.

Ens creiem millors o pitjors del que som?

Hi ha estudis que demostren que la majoria es creu millor que la mitjana. Ningú no creu que està en la mitjana.

Com ens curem de l’autoengany?

Si sabés la resposta em donarien el oremi Nobel de la Pau. L’únic que podem fer és entendre com funciona la dissonància cognitiva i l’autojustificació, cosa que ens permet replantejar-nos les nostres creences.

És una forma de control de l’arrogància.

Tots hauríem de tenir creences que sustenten la nostra vida, però hauríem de poder canviar-les si és necessari.