Més d'un primer ministre mataria (políticament) per poder presumir davant els ciutadans de les dades de creixement econòmic que té Espanya. Les xifres no tenen cap discussió. Créixer amb xifres properes al 3% interanual és, sens dubte, una rara avis al món rocambolesc que ens ha tocat viure. Però una cosa és la macroeconomia i una altra la microeconomia. El repte a hores d'ara és que aquest creixement arribi a tots els ciutadans, especialment els més modestos. O dit d'una altra manera, aquestes xifres de rècord s'han de filtrar a les famílies, els joves i els migrants. No serveix de res si el creixement no arriba a tota la societat.
El ministre d'Economia, Comerç i Empresa, Carlos Cuerpo
“És l'economia, estúpid!”. Aquesta frase cèlebre atribuïda a l'assessor econòmic de Bill Clinton en l'exitosa campanya del 1992 continua en plena vigència. Per bé que el més oportú avui dia seria transformar-la en una nova versió: “És l'economia familiar, estúpid!”. L'economia, si va malament, pot treure governs. En canvi, si l'economia va bé, no és cap garantia de mantenir el poder. Ara es podria anticipar que Espanya votarà el 2027, com a màxim, amb xifres econòmiques positives, tret que aparegui un cigne negre que ho frustri tot. Però la clau no estarà en les grans xifres, sinó en les butxaques particulars.
Al PIB hi ha una clau que explica el moment polític actual. En el PIB es troba la clau de per què Sánchez podria completar la legislatura, si així ho vol. Ell té el botó nuclear de quan convocar eleccions i el té gràcies a la macroeconomia. Si el país estigués en recessió o creixés només unes dècimes, l'escenari seria molt diferent. Per això Sánchez es permet parlar de l'economia espanyola com la “locomotora” d'Europa (no confondre amb els “brots verds” de Zapatero).
España se ha convertido en la locomotora de crecimiento económico y creación de empleo de toda Europa.
— Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) October 14, 2025
Hoy, el FMI se une a otros organismos que aplauden la pujanza económica de España.
Buenas políticas y todo un éxito de país. pic.twitter.com/z6ibByXJAv
Les dades macro, efectivament, són incontestables i les xarxes socials s'afanyen a explicar que sense la immigració no serien possibles. Aquí hi ha una altra clau important. Les bones xifres d'ocupació, amb més de mig milió d'ocupats l'últim any i el rècord històric de 21,6 milions d'afiliats, no serien possibles sense la immigració. I la bona marxa del consum tampoc no seria possible sense els migrants. Espanya és un país d'acollida i fins i tot José María Aznar ha reconegut que sense els immigrants l'economia es pararia. A Vox li ha faltat temps per recordar les “regularitzacions massives” de les seves dues legislatures.
Es dona la paradoxa que aquestes grans xifres macroeconòmiques no acaben de quadrar amb les de les economies més modestes. Al contrari, existeix una dualitat entre el creixement del PIB i la realitat de les llars. Els motius d'aquesta fractura en són tres: la inflació, que no cessa; el creixement insuficientdels salaris, i, sobretot, l'habitatge. No serveix de res ser la locomotora d'Europa pel que fa al creixement si el ciutadà corrent s'ha de preguntar per què aquesta millora no arriba a la seva família.
L'habitatge és l'elefant a l'habitació. Qualsevol qualificatiu queda curt davant una emergència que ja té atrapades milions de persones. El forat negre que suposa el fet d'accedir a un immoble ja no afecta només les classes més modestes, sinó que s'estén sense control cada vegada a més famílies de classe mitjana. Intentar que aquest gran problema no es faci més ampli és el repte ingent que té aquest Govern i que tindrà el pròxim. La situació és d'alerta roja i l'onada expansiva es nota en el dia a dia. Gabriel Rufián és dels que parlen més sense embuts.
Al lado de la vivienda, cualquier tema es irrelevante.#LaRevuelta @gabrielrufian pic.twitter.com/ciJsSZy2eo
— La Revuelta (@LaRevuelta_TVE) October 20, 2025
Que la generació més preparada de la història es troba davant un problema de difícil solució suscita frustració. És lògic. Ens van ensenyar que calia esforçar-se, créixer i, si pot ser, millorar la situació dels nostres avantpassats. I, de vegades, s'està produïnt una profunda fractura entre generacions. El baby boom va tenir feina estable i ha pogut crear riquesa gràcies a l'enorme progrés del país. En canvi, tot es va torçar amb els millennials. La donació o l'herència no hauria de ser l'única manera d'accedir a un immoble en condicions.
Lee tambiénL'esquer de l'avortament
El PP sembla que veu que en l'economia domèstica hi pot haver una clau per continuar robant vots al PSOE. Al casc socialista hi ha una via d'aigua que Feijóo aprofita: el 4% dels votants socialistes del 23-J agafaria en aquest moment la papereta del PP. La font és el CIS (sense cuina).
El Govern espanyol haurà de continuar remant al terreny de l'economia familiar i aquí hi pot haver una clau dels pròxims pressupostos que Pedro Sánchez promet presentar. Això implica millorar les condicions perquè aquest no sigui un país on només millorin uns quants. El creixement ha de ser inclusiu o no servirà de res.
