Giorgia Meloni té un costum peculiar: comptar un a un els dies que fa que és al palau Chigi. La primera ministra, que va guanyar les eleccions ara fa exactament tres anys, se’ls sap de memòria i ha marcat al seu calendari la durada dels governs de la història republicana, amb la intenció de superar-los tots. Ja ha arribat al podi: el seu Executiu és el tercer més llarg de la República, només superat pels dos governs més llargs de Silvio Berlusconi. I cada vegada que bat un rècord, publica un missatge a les xarxes socials per als seus electors. Segons ella, darrere d’aquesta estadística hi ha una dada política: “L’estabilitat implica moltes altres innovacions –explica Meloni a La Vanguardia –. Permet una estratègia de desenvolupament continuada, relacions internacionals sòlides i decisions valentes, perquè demostra que l’estabilitat només s’aconsegueix amb veritables majories i no amb pactes improvisats per interessos de partit”.
Després de tres anys, el “model Meloni” va prenent forma com una constant recerca d’equilibri entre un conservadorisme moderat en política exterior i econòmica (que s’ha mantingut pràcticament inalterat respecte a l’ executiu de Mario Draghi) i una línia molt més dura al front intern, amb atacs a l’oposició, mà ferma en matèria migratòria i missatges identitaris adreçats a l’electorat històric de la dreta radical, malgrat que no ha impulsat reformes substancials.
Els primers tres anys, poques reformes i els comptes en ordre, però persisteix la incògnita Trump
Sembla que les dificultats de les últimes setmanes, amb els carrers plens de manifestants que acusaven el Govern de complicitat amb els crims d’Israel, s’han esvaït de moment, gràcies a la treva internacional imposada per Donald Trump. A la seu del Govern, davant de la columna de Trajà, observen el caos d’altres de capitals europees amb discreta satisfacció. Així pot centrar-se en els pressupostos, amb un creixement mínim però els comptes en ordre. La seva majoria discuteix sobre les mesures a aplicar –els impostos als pisos turístics o a la banca–, però l’existència de l’ Executiu no es posa mai realment en dubte. L’oposició protesta i omple les places, però no puja als sondejos ni aconsegueix avenços en les eleccions locals. De fet, el centreesquerra està desconcertat: mentre la secretària del Partit Demòcrata, Elly Schlein, denuncia una deriva autoritària, l’ex primer ministre Giuseppe Conte critica les decisions “massa tímides”. L’històric dirigent de l’esquerra, Massimo D’Alema (primer ministre el 1999), assegura que el Govern “no es fa odiar, perquè Meloni no fa res. És immobilisme absolut; de vegades té
exabruptes verbals, però tot
es queda allà”. Segons D’Alema, seria, en suma, una democristiana encoberta. “No és
així –comenta Marco Follini, exdemocristià i ex vice primer ministre amb Berlusconi–, però demostra certa astúcia per saber navegar: gestiona les seves contradiccions, no es desprèn de la seva motxilla d’extrema dreta, però de moment aconsegueix minimitzar-ne els efectes”.
L’altra medalla que Meloni es penja és la del consens,
almenys el personal. Segons l’enquesta Dire-Tecnè publicada divendres, el 46,3% té
una opinió positiva de la
primera ministra, mentre
que els dos líders de l’oposició queden molt enrere: Conte 31,1% i Schlein 28,8%.
La recepta de la primera ministra: conservadorisme moderat fora i mà de ferro a dins
Distàncies importants, però que no estan exemptes d’incògnites. La primera és el referèndum sobre l’única veritable reforma d’aquesta legislatura: la separació entre els jutges d’instrucció i els jutges que dicten sentència. La segona, la reforma de la llei electoral. Amb el sistema actual –una fórmula mixta, proporcional amb un component majoritari–, la coalició de dretes no tindria majoria a les dues cambres del Parlament. Per això, una modificació és una urgència que no s’anunciarà a les xarxes socials, però que no es pot evitar.
I després hi ha Trump. Els últims dies, el president dels Estats Units va compartir una publicació amb un vídeo fals en què s’anunciava que Meloni havia negociat un acord separat sobre els aranzels, trencant amb la UE, i que Itàlia “està a punt per reduir el seu compromís amb Ucraïna”. El vídeo, obra d’una anònima trumpiana, conté frases que la primera ministra italiana no va pronunciar mai, i fins i tot així Trump el va difondre. “Un curtcircuit”, repliquen amb incomoditat des del palau Chigi. Però el calendari avança ara amb certa inquietud.