La cultura que fa democràcia

Quin ha estat el paper de la cultura en la consolidació de la democràcia a Espanya? El Cercle de Cultura del Cercle d’Economia va intentar donar-hi resposta ahir, amb figures del món cultural barceloní. La resposta es podria resumir amb l’etern debat de l’ou i la gallina: sense democràcia, la cultura espanyola no tindria avui la projecció internacional de què gaudeix, i sense cultura, la democràcia no s’hauria consolidat com ho ha fet.

Evidentment hi ha llums i ombres, i d’això van parlar Jesús Badenes, director general de la divisió editorial del Grup Planeta; Laura Cendrós, presidenta de la Fundació Amics del MNAC, i Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Macba, moderats pel responsable del suplement Cultura/s de La Vanguardia , Sergio Vila-Sanjuán. El president del Grup Focus, Daniel Martínez de Obregón, no hi va poder assistir, però hi va estar ben representat per caps visibles del grup com Jordi González i Josep Maria Pou.

“L’art i l’educació estan completament separats”, denuncia Ainhoa Grandes, de la Fundació Macba

Vila-Sanjuán, autor de Cultura española en democracia (Destino), va dibuixar dues etapes, amb l’any 2000 com a frontissa, “una de molt ascendent, i l’altra de crisi i reconstitució”. I va citar Semprún quan va dir que “hi va haver un pacte perquè el pes del passat no impedís avançar cap al futur, amb un esperit constructiu”. El periodista també va analitzar la política cultural governamental: “El PSOE crea l’Estat cultural. En canvi, no s’acaba d’entendre la relació del PP amb la cultura”.

Badenes va remarcar l’èxit actual de lectura, “amb el 66% de lectors per plaer, més un 4% per feina”. Els hàbits de consum han canviat: “Avui, un de cada quatre llibres es compra per comerç electrònic”. A més, gràcies als llibres dels influencers i les novel·les que barregen fantasia i romanticisme s’ha aconseguit que la franja d’edat que va dels 16 als 25 anys, que abans no llegia, ara sí que ho faci, amb índexs altíssims.

Grandes va manifestar que “el que ha passat en l’art contemporani va molt en paral·lel amb els canvis socials i polítics, que són la base de la democràcia”, però va recordar que “abans del 1975, ja hi havia artistes de referència internacional com Tàpies i Chillida”. Un aspecte a què també es va referir Pou quan va parlar de les companyies de teatre “que aprofitaven les escletxes de la censura i preparaven el públic per a l’arribada de la democràcia”. Grandes va destacar la importància del naixement de la fira Arco el 1982 i el cas emblemàtic del Guggenheim de Bilbao. “Amb la crisi del 2008, hi ha un canvi de paradigma, amb els museus-comunitat, amb programes educatius, de barri, tot molt més proper”. I va denunciar la “falta de continuïtat en les polítiques culturals” i que “l’art i l’educació estan completament separats”.

Cendrós va defensar la tasca que la societat civil ha fet a Catalunya: “Els catalans veníem d’una resistència, amb una llengua prohibida, i vam agafar la cultura com a eina de construcció nacional. La Fundació Miró, la Tàpies, el Macba no es podrien haver dut endavant si no hagués estat per la societat civil”. “Gràcies a Òmnium es col·loca la literatura i la cultura catalanes al centre”, va dir, i va reivindicar la capitalitat cultural de Barcelona criticant el desequilibri d’inversions amb Madrid. “Si l’Estat espanyol creu que està descentralitzat i som un sol país, hauria d’invertir de manera equitativa també a la perifèria”.

En la mateixa línia, González va manifestar que “Catalunya és beneïda pel seu poder d’associació, cosa que no té Madrid”. I va recordar la xifra de tres milions d’espectadors de teatre de l’any passat, quan fa mig segle eren 900.000.