ahir va sonar la música del terç de banderilles al Congrés. I Miriam Nogueras, la líder dels juntaires a Madrid, va fer una feina impecable. Va clavar els tres parells amb encert a la gepa de Pedro Sánchez. És sabut que aquesta és la sort que en el toreig precedeix l’última i definitiva: el de la crossa i la mort del toro. I cap a aquest escenari metafòric ens dirigim. Sense pressa, però sense pausa. I amb una excepció gens menor, ja que es tracta d’una cursa d’allò més especial que no preveu estocada final. El toro, arribat el cas, haurà de claudicar per si mateix, rendir-se per esgotament.
Nogueras va il·luminar l’estratègia en què Junts ja s’ha instal·lat amb aquesta frase dirigida al president del Govern: potser convé parlar menys de canvis d’horari i més de l’hora del canvi. Es va guanyar, esclar, els titulars de la jornada. Escoltant-la era fàcil imaginar-se Carles Puigdemont a Bèlgica parlant amb si mateix: m’encanta l’olor de napalm al matí.
Junts treballa per deixar de ser percebut com un partit del bloc d’investidura
Per als juntaires resulta evident, d’acord amb els fets, que el sanchisme és cada vegada més incompatible amb la credibilitat de l’ideari que intenten reconstruir per projectar-se cap al futur. Com estar al costat d’un govern que es vanta diàriament d’esquerrà a mesura que el teu electorat es va dretanitzant?
Sánchez representa ara mateix el contrari del que Junts aspira a convertir en la columna vertebral del seu projecte polític alternatiu a l’esquerra a Catalunya. Els de Puigdemont pivoten amb insistència sobre la necessitat del control immigratori per frenar el nombre d’arribades d’estrangers, la urgència d’abaixar impostos, la defensa de la propietat privada combatent l’ocupació il·legal i la mà dura contra la multireincidència.
Miriam Nogueras
Mentrestant, el PSOE i Sumar mantenen encallades les iniciatives legislatives de Junts per combatre l’ocupació i la multireincidència. Continuen apujant els impostos fredament i es neguen, per exemple, a deflactar l’IRPF per adequar-lo a la inflació. I són clarament proimmigració, amb l’ànim de continuar apuntalant el discurs d’un creixement econòmic certificat per unes xifres macro que ja diuen poc o gens de l’evolució del poder adquisitiu de molts ciutadans.
Aigua i oli. El desacord, ineludible, s’agreuja per l’inevitable fracàs de les negociacions que han anat mantenint socialistes i juntaires a Bèlgica per atendre les qüestions de matriu identitària que van justificar la investidura. Amb mediador o sense, amb Cerdán o sense, amb Zapatero o sense, aquests mals no tenen remei. I amb aquesta pota trencada no hi ha manera de mantenir dret el tamboret.
No té res de casual el discurs d’ahir de Nogueras, que, d’altra banda, podrien rubricar Alberto Núñez Feijóo o Santiago Abascal. Junts treballa per deixar de ser percebut com un partit del bloc d’investidura per passar a ser únicament un partit d’oposició. No són pocs els juntaires que a hores d’ara consideren Sánchez material tòxic de què cal protegir-se. Endurir el to d’aquesta manera equival a vestir-se amb un vestit de protecció biològica.
A aquesta estratègia li falta únicament el momentum. L’anunci formal en què, fent servir la terminologia de Junts,
se solemnitzi que el crèdit del
PSOE no és que estigui en dubte o sigui escàs, sinó que està, sense marxa enrere, irremeiablement esgotat.
Ja a l’agost, Carles Puigdemont va ensenyar les cartes que tenia guardades per al futur més immediat. Potser a la tardor passaran coses que fins ara no han passat, va advertir l’expresident de la Generalitat. Doncs bé, som a la tardor. I la frase d’ahir de Miriam Nogueras, obrint la
porta a l’hora del canvi, és el so de les
cornetes. Estiguem atents a les nostres pantalles.
Ull! En el que es treballa és en un punt i a part. No en un punt final. El matís és rellevant. No es tracta de fer caure el Govern ni de fantasiejar amb mocions de censura. Sinó de deixar meridianament clar que no ets al seu costat, sinó molt lluny. Prendre distància per quan s’hagi de produir l’ensorrament o s’accepti la realitat que ja no hi ha res que s’assembli a una majoria d’investidura i es convoquin eleccions. Vet aquí el que té d’especial aquesta cursa: banderilles sí, estocades no. Amb sang, cada vegada més, però sense mort.