Sinner, el campió que descol·loca Itàlia

al quadre del torneig de Viena, on va jugar ahir contra Daniel Altmaier, després del nom de Jannik Sinner apareix entre parèntesis una abreviació: ( ITA). Una dada biogràfica òbvia, però no tant, sobretot aquests dies. Precisament a la capital austríaca el 2021 un dels seus partits va estar acompanyat d’un gran entusiasme i banderes vermelles i blanques, amb el locutor anunciant l’entrada del jugador “tirolès del sud”, la província d’on procedeix, part de la minoria de llengua alemanya del nord d’ Itàlia, històricament reivindicada per Àustria. Detalls que llavors no van passar inadvertits i que, quatre anys després, lluny de diluir-se com un localisme anecdòtic, s’han amplificat.

Jannik Sinner és un italià atípic que, amb els seus triomfs, ha descol·locat el model d’identitat nacional. Nascut a Innichen – San Candido, per als italians–, té passaport tricolor i no l’ha posat mai en dubte, però no té res que encaixi en els trets estereotipats del caràcter nacional: ni el nom ni l’idioma ni tan sols el temperament o el color dels cabells. I això descol·loca.

Parla alemany, no encaixa en l’estereotip italià i se li retreu falta de patriotisme

El debat sobre l’autèntica na­cionalitat del número dos del món no ha desaparegut mai; al contrari, ressorgeix amb força en moments precisos. Aquest n’és un. Sinner ha optat per no jugar la Copa Davis, prevista a Bolonya al novembre, explicant que necessita reservar forces per a les ATP Finals de Torí i per a la represa de la temporada a Austràlia, al gener. També va afegir: “Ja he guanyat la Davis dues vegades”. La decisió ha provocat una tempesta de reaccions.

La Gazzetta dello Sport , el principal diari esportiu del país, va titular en portada: “ Sinner, rumia-t’ho una altra vegada”. A La Stampa , el comentari de la periodista Giulia Zonca portava un títol explícit: “ Jannik, t’estimem, i tu?”. Al Corriere della Sera , el vicedirector Aldo Cazzullo va escriure que Sinner és un gran campió “a qui Itàlia no li importa”. El periodista més veterà i conegut de la RAI, Bruno Vespa –que a 81 anys continua al capdavant del programa Porta a Porta –, va esclatar a les xarxes: “Parla alemany (bé, és la seva llengua materna), resideix a Mònaco i es nega a jugar per la selecció nacio­nal”. Després va cometre una relliscada afegint: “Honor a Álvarez, que juga la Copa Davis amb la seva Espanya”. En resum, Itàlia se sent traïda, fins al punt de triar com a model el rival, Carlos Alcaraz. Però no és només una qüestió esportiva ni una cosa merament emocional: aquí està en joc alguna cosa una mica més profunda: la identitat nacional. Itàlia s’ha quedat descol·locada davant el fet que el campió que esperava des de fa tant, potser des de sempre, el més gran de la seva història tennística, sigui un campió que no encaixa al motllo italià: pertany a una minoria lingüística (parla alemany a casa i té un marcat accent en italià) i en el passat va preferir anar-se’n a esquiar abans que acceptar la invitació al Festival de Sanremo (un sacrilegi per aquestes latituds), a diferència de l’italianíssim Matteo Berrettini. A més, paga els impostos a Mònaco. No n’hi ha prou, per tant, amb l’anunci de la pasta per convertir-lo en “un italià de debò”, com cantava el popular Toto Cutugno en una cançó cèlebre dels setanta.

La província de Bozen, després d’anys de tensions ètniques, avui és considerada un model de convivència, on es prepara una nova actualització de l’estatut d’autonomia que reconeix nombrosos drets als parlants d’alemany i ladí. I, tot i això, en les crítiques a Sinner s’hi percep un reflex de les dificultats italianes per gestionar la relació amb les minories. A la seva terra ho veuen així: “El problema és que molts estan convençuts que tots els ciutadans italians s’han d’identificar amb la cultura italiana. Però no tots som així –explica a La Vanguardia Julia Unterberger, senadora del Südtiroler Volkspartei, el principal partit dels sud-tirolesos–. Som ciutadans italians que pertanyem a una altra cultura, l’alemanya. Llàstima que això, per molts, encara sigui intolerable. Tant se val què facis ni que siguis una ciutadana respectuosa amb les lleis de l’ Estat i partícip de la vida del país. El que compta és com parles, què menges, com penses. Una autèntica –i molt italiana– obsessió identitària”.

Sinner no ha canviat de país. És Itàlia la que encara no sap com mirar-lo.