Quan la política interfereix en les operacions empresarials, les coses solen acabar malament. Així va passar amb l’opa hostil llançada el 1987 pel Banc de Bilbao sobre Banesto, una entitat sense força i que estava mal gestionada. L’operació comptava amb el suport del llavors ministre d’economia socialista Carlos Solchaga. Va fracassar i el seu president, José Ángel Sánchez Asiaín, va haver de dimitir. A partir d’allà es va sembrar la llavor del que, anys després, seria una greu crisi del sistema financer espanyol.
Això no vol dir que la fracassada opa del BBVA sobre el Sabadell hagi d’acabar necessàriament de la mateixa manera. Tot i això, la història ens ensenya que els polítics com menys intervinguin en les empreses millor. El govern de coalició progressista, si s’ha distingit per alguna cosa, ha estat pel seu intervencionisme: entrada en el capital de Telefónica i de Talgo; control accionarial d’ Indra; intent d’impedir que Ferrovial canviés la seu social; dures condicions al BBVA perquè fracassés l’opa del Sabadell, etcètera.
El temps dirà si el fracàs de l’opa serveix per enfortir el sistema financer o no
Per al ministre d’Economia Carlos Cuerpo això és normal i fins i tot convenient. Segons la seva opinió, cada part ha protegit allò que li importava. El Govern espanyol defensava els interessos generals, de les pimes, dels treballadors, i dels clients financers. No opina el mateix Brussel·les, que entén que aquell paper correspon a institucions com el Banc d’Espanya, la Comissió Nacional dels Mercats i Competència o de la Comissió del Mercat de Valors.
En realitat, el que el Govern espanyol defensava eren els seus interessos electorals i la continuïtat de l’aliança amb els seus socis catalans. El Sabadell és un banc molt estimat a Catalunya i no podia deixar-lo caure. Totes les altres coses són contes de cavalleria.
El problema és que aquesta opa tenia lògica financera, per això la va defensar el BCE i la va encoratjar des de l’ombra. Per al BBVA tenia un caràcter defensiu, ja que el 70% dels seus actius són en països d’alt risc com Turquia i Mèxic. Al Sabadell li falta força en la gestió, com posa de manifest la seva baixa cotització borsària fins que va rebre l’oferta basca.
En el fons, les opes són com les caceres. El depredador es fixa en la presa més dèbil per menjar-se-la i enfortir-se. Fa uns anys, el Sabadell va intentar fusionar-se amb el Popular, que ja estava molt dèbil, però va fracassar en el seu intent i poc després la peça que volia cobrar-se va acabar intervinguda i venuda al Santander per un euro. El mateix va passar amb el Banesto de Mario Conde, que va rebutjar l’opa del Bilbao i va acabar també sent intervingut i comprat pel Santander. Bankia va ser un altre exemple d’una fusió fallida que va acabar intervinguda i comprada per La Caixa.
El temps ens dirà si el fracàs de l’opa sobre el Sabadell ha servit per enfortir el sistema financer o no. De moment, el missatge que s’ha llançat al mercat és que a Espanya no és possible una operació empresarial si no està alineada amb els interessos de l’Executiu i dels seus socis de coalició.