El mantejat i el mantejador
Jaime Rosales és cineasta cervantí: Cervantes era amorós i compassiu amb tots els seus personatges, tant amb el mantejat com amb el seu mantejador. Així és Rosales amb els seus assassins i suïcides, els seus terroristes i òrfenes, forners i aturats: empatitza amb tots, perquè tots estem igual de desemparats, en la riquesa i en la pobresa, i no deixem de ser nens temorosos de la mort. Rosales fa un cinema sensible o, com ell defineix, un cinema espiritual. Tan espiritual, em confessa, com una bona festa en família amb copes d’alcohol “ celebratori”, l’angèlica embriaguesa que t’eleva: és el que més li agrada. El sento i penso que és rara tanta sinceritat en la confidència. I em reconec en la seva confessió i l’aplaudeixo. Em dona un consell: “El dol demana temps de tristesa, no accepta dreceres”.
Roda pel·lícules en cel·luloide?
No visc en l’univers digital.
Filmar és més car que gravar.
I això obliga a pensar més.
En què és diferent filmar a gravar?
En el mateix que una escultura de marbre a una de plàstic.
Amb el seu cinema vostè esculpeix?
Soc “ celuloidista”: amb cel·luloide tot és més dens.
Com va començar en el cinema?
Té a veure amb la meva angoixa de mort.
Tenia por de morir?
Com a fill únic, de nen jugava sol. I sovint m’embargava aquella angoixa: morirem, moriran els meus pares, moriré jo... Sentia una intensa consciència de finitud.
I com la trampejava?
Resava! La religió va entrenar la meva sensibilitat cap al món espiritual.
I això té a veure amb el cinema?
L’experiència artística és espiritual. El cinema és espiritual, per descomptat!
Digui’m una obra d’art que l’elevi.
Les pomes de Cézanne. Una novel·la de Dostoievski. L’estrany de Camus...
I el cinema quan li va arribar?
Els meus pares projectaven a la paret del jardí pel·lícules de Tarzan, dels germans Marx... Ah, quin plaer immens!
No ho ha oblidat...
Després vaig llogar pel·lícules en VHS, que vèiem a casa. Més tard anava als cinemes Capsa, Casablanca... Així el cinema es va convertir en l’art que millor coneixia.
I va decidir dedicar-se al cinema.
No: em vaig matricular en una escola empresarial. Però la vaig compaginar amb el cinema: vaig estudiar cinema a l’ Havana...
La Cuba de Castro?
Sí, i sent estudiant vaig tenir ocasió de saludar-lo: va ser simpàtic. És la persona més carismàtica que he conegut.
Quan va rodar la primera pel·lícula?
Fa vint-i-dos anys, el 2003, Les hores del dia : un assassí en sèrie retratat de manera hiperrealista, un tipus corrent que viu al Prat amb mare, nòvia, feina...
Va ser ben rebuda?
Sí, amb premi a Canes. Tres Goya va tenir la següent, La soledat (2007), vida i mort de dues dones: retratava la meva angoixa de mort. Vaig fer servir la “polivisió”.
M’explica què és la “polivisió”?
Pantalla partida: veus una mateixa escena des de dos angles. Vaig explorar l’experiència del dolor. Després vaig rodar una pel·lícula que va molestar tothom, Tiro en la cabeza : un etarra assassina en una cafeteria, però filmat a distància, des de lluny.
Tema delicat.
Després vaig emprendre una experiència fílmica radical, Sueño y silencio : els actors no sabien res sobre el contingut del guió i reaccionaven en el moment de rodar cada escena, i a més era en presa única i pla seqüència. Em vaig prohibir tot control.
I que passi el que Déu vulgui.
Crec que és una de les tres millors pel·lícules de la història del cinema a Espanya.
I les altres dues serien...
El sur i alguna altra.
No fa broma, veig.
No. La pel·lícula va ser un gran fracàs industrial. Vaig entrar en una espiral autodestructiva. Pensava tirar la tovallola...
Què el va salvar?
Bella joventut , sobre una parella desesperançada per la crisi que roden una cinta porno. Em va salvar. Després Petra , tragèdia clàssica amb Marisa Paredes.
Amb innovacions?
Utilitzo el “ pla àngel”: la càmera flota, observa i se’n va.
I què va fer després?
Vaig signar la pel·lícula Gira-sols silvestres : no vaig estar a l’altura!
Què vol dir?
Vaig prendre decisions equivocades, moltes! Veus l’error i, alhora, no vols veure-ho. Hi ha una inèrcia... i no pots frenar.
És molt sincer.
Així he arribat a Morlaix , la meva última pel·lícula, d’aquest any: vaig rodar en un poblet de França, en francès, amb actors adolescents francesos.
Ja veig que el fascina el cinema francès.
Allà el director és Déu, el Creador Únic.
Què explica Morlaix ?
Noi forner, noia que queda òrfena de mare. Veuen al cinema una pel·lícula idèntica a les seves vides... Morlaix és una pel·lícula petita de gran força espiritual.
Ho diu molt satisfet.
He fet una de les millors pel·lícules del món. M’atreveixo a arriscar amb llibertat la meva exploració de l’ideal d’ absolut.
La mort i la transcendència, de nou, com a motor de l’art, del seu cinema?
Quan els fills preguntaven “papa, què hi ha després?”, jo emmudia... I és obligat buscar la veritat, la resposta.
I la veritat és...
Les pomes de Cézanne.
