Oh, la grandeur. No guanyen per a sotracs a França: se’ls crema la catedral de Notre-Dame, el deute públic es desmarxa (ja arriba al 115,6% del PIB) i el primer Govern de Sébastien Lecornu amb prou feines dura 27 dies, veient-se sense suports per quadrar el sudoku del pressupost, una tessitura prou estesa, per cert. S’hi suma el pal al Louvre, un robatori de joies perpetrat amb un desvergonyiment molt d’acord amb els temps: de dia i amb sol, amb muntacàrregues, radial i els lladres vestits d’obrers, perquè-jo-ho-valc, disfressats a la manera d’ Arsène Lupin. Per colar el botí al mercat, potser hauran de fondre l’or i desmuntar les gemmes –diamants, safirs, robins– amb la cisalla, crac, crac, crac, sense tenir en compte el valor simbòlic, patrimonial o històric. Bah, que diria Baroja (o Trapiello).
A l’interior de La Santé. Nicolas Sarkozy, condemnat per “associació il·lícita” en el cas de la connexió líbia per finançar el partit, escriurà sobre la seva experiència carcerària en un escriptori cargolat al terra de la cel·la. Per inspirar-se, s’ha emportat a la maleta els dos volums d’El comte de Montecristo, la peripècia d’Edmond Dantès, empresonat injustament per una traïció. Ah, el castell de la cultura francesa! Continuarà dempeus fins i tot després de l’ensorrament. A l’expresident li han permès introduir a la garjola uns taps per a les orelles i un parell de jerseis, però no de color blau marí, la tonalitat que vesteixen els guàrdies.
Si Dumas va trigar dos anys llargs a culminar la seva obra mestra, Sarkozy haurà d’escriure a correcuita, ja que és molt probable que torni a casa per Nadal. Un vist i no vist, però, en qualsevol cas, aquí tenim la democràcia, un bri malgré tout. Napoleó a la postmoderna illa d’Elba.
Aniversari. En vigílies del meu aniversari, em feliciten de La Caixa, la mútua i la botiga d’ Yves Rocher on he comprat un llapis d’ulls aquest estiu. Molt agraïda. Tampoc no esperava la notificació de Google sobre els comptes inactius. L’empresa tecnològica em convida a designar fins a deu legataris, deu persones que podran descarregar les meves dades quan mori i deixi de fer servir el correu electrònic. Ha estat una casualitat, l’algoritme o mala llet?
De segur que els lladres hauran de fondre l’or i desencastar les gemmes per colar-les al mercat
Ara mateix, tant me fa l’avenir de la meva quincalla al núvol virtual quan desaparegui. Han tocat os els de Silicon Valley. Ni tan sols esborro els morts del mòbil, amics, familiars, companys de feina, el meu exmarit, un nòvio. Ningú. Per principis.
Cunetes. Fa 25 anys de la primera exhumació a Espanya, mitjançant el mètode científic, de víctimes de la repressió franquista, en un pendent als afores de Priaranza del Bierzo (Lleó). L’efemèride coincideix amb l’aval de Marga Prohens, la presidenta balear, per derogar la llei de Memòria Democràtica a les Illes, el mateix que passa a les comunitats on el PP depèn de Vox. “El dictador Franco va morir abans que vostè i jo naixéssim”, li va etzibar el líder de Més per Mallorca. Quin argument.
Fins quan continuaran els morts sense una sepultura digna? Una democràcia no es pot permetre tal un abús. Convidaria Prohens a veure A flor de tierra, el documental que RTVE ha estrenat aquesta mateixa setmana sobre el desenterrament d’afusellats durant la guerra a Marcilla (Navarra) cap al 1977, sense proves d’ADN ni cap ajuda oficial. No li robarà gaire temps; tot just dura 24 minuts.
Lee tambiénLa distància entre el malestar i la rancúnia
Zombis. No sé què embadaleix més, si retardar de nou les busques del rellotge diumenge vinent o la quota d’autònoms, de la revisió de la qual no n’acabo de treure l’entrellat. Dels 3,4 milions d’autònoms que cotitzen a Espanya cadascú és del seu pare i de la seva mare, sens dubte, però a alguns no ens toca la roba a l’esquena.
Polèmica. Desafortunat el duel entre l’ Institut Cervantes i la Reial Acadèmia Espanyola; se m’escapa d’on ve, així com el moment escollit. Per què precisament al congrés de la llengua espanyola a Arequipa? De tot el soroll, em quedo amb uns versos rescatats per Álvaro Pombo en un article, molt passat de frenada, al diari Abc , una estrofa del poeta nord-americà Wallace Stevens que diu així: “Money is a kind of poetry”; o sigui, els diners són una forma de poesia. ( Llegiu-ho, sisplau, sense cap context).