Adeu al nostre referent

Lluís Permanyer era un referent per a tots els que fem La Vanguardia . No ho diu qui firma aquest article. Ho diuen els mateixos companys de la redacció que li vam retre un homenatge sorpresa fa uns mesos i li vam regalar una portada falsa del diari amb aquest títol: “Lluís Permanyer és el nostre referent i ho serà sempre”. Fa temps que en Lluís no passava pel diari, però no havia deixat de publicar-hi articles des que va ingressar a la casa, a l’antiga redacció del carrer Pelai el 1966.

Els lectors de La Vanguardia el coneixen perfectament
i no cal estendre’s gaire a parlar dels seus coneixements
sobre Barcelona –on era considerat el cronista de la ciutat,
encara que era un atribut que a ell no li agradava–, o del
món de l’art –on va aconseguir grans exclusives per al nostre diari gràcies a la seva amistat amb Joan Miró, Salvador
Dalí o Antoni Clavé, entre d’altres–.

Tampoc no fa falta estendre’s gaire sobre la seva elegància i el seu posat, amb el bigoti tan característic, que el feia popular i alhora reconeixible a la ciutat: tant és així que era el prototip del que es podria considerar un autèntic senyor de Barcelona.

El que potser és més desconegut és la seva companyonia i
el seu gran sentit de l’humor. Sempre estava disposat a deixar-ho tot per atendre algun col·lega i va ser un veritable mestre
de periodistes quan les redaccions no estaven sotmeses a la dictadura digital i s’improvisaven converses sense cap pressa. I
al darrere de la seva distingida aparença s’amagava un humorista sarcàstic, capaç d’explicar l’acudit més escabrós sense perdre la compostura.

Per damunt de tot, Permanyer era periodista. Tenia una barreja d’erudició, curiositat innata, gran capacitat d’observació i no era complaent amb el poder polític, fos del color que fos.

Amb Permanyer se’n va una manera de fer periodisme assenyat, il·lustrat i compromès. I Barcelona li deu alguna cosa més que un
homenatge, pel seu esforç de divulgació i
denúncia al llarg de tants anys. Et trobarem a faltar, Lluís.