S’han escrit incomptables assajos sobre el naixement de les nacions, però molt pocs sobre la seva mort. I, tot i això, les nacions també moren. Que un corpus ideològic sustenti una comunitat imaginada durant un segle o dos no garanteix que la pugui sustentar en un futur. Des de finals del segle XIX, el catalanisme assumeix que Catalunya és nació, al marge de la forma política i la relació amb Espanya. Però, amb el procés independentista, va constatar els seus propis límits discursius sobre la societat en què es projecta. Sense ser casual, ho va fer quan el contracte social entre els catalans i l’administració es va començar a tensar.
Els desajustos en transport, sanitat o educació tenen diversos orígens. Alguns d’externs, com ara l’infrafinançament econòmic que impedeix de donar-los una resposta adequada, fruit d’un sistema de finançament obsolet.
D’altres d’interns, com ara la falta de planificació. La procrastinació catalana, filla de la lluita partidista i de l’autocomplaença, ha impedit de preparar respostes a canvis que ja auguraven experts i indicadors.
Davant l’inexorable, el catalanisme només té una opció, pactar un marc nou
Escapolint la responsabilitat pròpia, el focus del malestar se situa avui en l’element més visible, l’arribada de més d’un milió i mig de persones els últims vint anys. En el catalanisme, la preocupació davant aquest canvi conviu amb la por. Els seus partits, però, continuen embrancats en retrets gal·linacis, com si visquessin als anys noranta, sense pactar cap actuació conjunta, mentre les propostes màgiques de replegament de l’extrema dreta guanyen adeptes.
Els seus representants –PSC, Junts, ERC, Comuns, CUP– ignoren que naveguen al mateix vaixell i que la pèrdua de suport d’un és la de tots. De tots. El fenomen migratori es pot contemporitzar, però no parar. És un procés, fruit de dinàmiques globals, que s’escapa del control de qualsevol governant.
Davant l’inexorable, el catalanisme només té una opció, que no parteix d’una mirada naïf de la realitat ni és qüestió de gust, sinó del seu propi interès a persistir: pactar un marc nou. Als catalans se’ls han de transmetre missatges racionals, però també emocionals, perquè entenguin que, sense la suma dels nouvinguts, la defensa d’un autogovern amb un component nacional no és possible. I ha de sortir a la recerca dels últims per explicar-los, de manera proactiva, les bondats d’una administració pròxima per al seu propi interès. Ha d’accelerar l’ascensor social dels immigrants i actuar com a facilitador de la millora a la seva vida.
Quan s’afronta una crisi, el més immediat és buscar una taula de salvació. Només un cop assegurada la supervivència, ens plantegem qüestions polítiques. Quan la immigració arriba a aquest punt, el catalanisme s’ha de veure com un aliat del progrés propi, i no pas com un fre. Llepar-se les ferides, viure en la nostàlgia i lamentar els canvis és el més còmode. Rebutjar la diferència reconforta immediatament, però no l’elimina. Si el catalanisme té por i s’afegeix al replegament, el seu futur està segellat.