La Vanguardia acomiada, amb profunda tristesa però també amb immensa gratitud, el periodista Lluís Permanyer, traspassat ahir a causa d’un infart als 86 anys. Durant llargs decennis, d’ençà que es va incorporar a aquest diari el 1966, i fins ahir mateix, quan va publicar el seu darrer article, Permanyer ha encarnat amb un encert, una continuïtat i una elegància singular l’esperit d’aquest diari, que acudeix puntual a la cita amb els seus lectors des que es va fundar el 1881.
Els diaris són el fruit d’un treball en equip, d’un cor de professionals que despleguen les seves habilitats periodístiques, assistits pels coneixements que han acumulat any rere any, per tal d’armar quotidianament una edició en què es reflecteixi amb la precisió més gran possible la jornada. En aquest cor destaquen algunes veus, que el lector reconeix aviat i es poden convertir, si les aprecia, en companyes fidels del seu camí vital.
Entre aquestes veus ha destacat la de Permanyer. Els seus escrits interessaven una legió de ciutadans; en certa manera, perquè es va especialitzar en la seva estimada Barcelona, estretament lligada a aquest rotatiu i als seus lectors, en la qual va practicar un periodisme basat en un coneixement profund de la seva història i en una atenció inquisitiva al seu present. En la confluència dels dos vectors hi ha la base de l’extraordinària carrera de Permanyer.
Lluís Permanyer, cronista de Barcelona, va morir ahir a l’edat de 86 anys
Una relació tan íntima amb Barcelona la va plasmar Permanyer sobre diferents suports. Va exercir a les nostres pàgines un periodisme crític, sempre contundent amb el que ell percebia com a errors o omissions de l’administració municipal, que per cert atenia regularment les seves queixes i ho corregia. Va desplegar també el seu amor per la ciutat en l’àmbit audiovisual, revelant-se com un divulgador televisiu talentós, que va saber trobar la manera de transmetre els seus sabers amb precisió i amenitat. Va exercir així mateix com a cicerone de luxe per a visitants il·lustres de la ciutat. I, per descomptat, va aprofundir al mateix temps en la divulgació barcelonina firmant una bibliografia pròpia que arriba als vuitanta títols, així com centenars de conferències, en les quals va desgranar una infinitat d’històries ciutadanes.
Tot això ho va dur a terme amb una independència de criteri invariable, fent-se el desentès amb els requeriments institucionals, rebutjant sense titubejar càrrecs, reconeixement i altres ofertes públiques. I, tot i això, paradoxalment, al final de la seva fructífera carrera Permanyer s’havia convertit, ell mateix, en una admirada institució ciutadana.
Els interessos de Permanyer, lector d’una curiositat insaciable des de petit, eren nombrosos. I si bé va començar a treballar en la secció d’Internacional de La Vanguardia , on va romandre dos decennis, va fixar posteriorment la mirada a Barcelona, ciutat sobre la qual ha anat atresorant una biblioteca en què actualment figuren milers de volums. Dit això, l’apunt de la figura no seria complet si no al·ludíssim a la seva passió per l’art, que el va convertir en un informador únic sobre l’evolució i la producció dels principals artistes amb qui va coincidir: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa o Antoni Clavé; també,
amb una altra intensitat, Pablo Picasso o Salvador Dalí.
Els sis decennis de treball a ‘La Vanguardia’ el van convertir en una figura ciutadana
Si amb la mort de Permanyer els lectors perden un informador de llarg i ampli currículum, els seus companys perdem a més un col·lega que consideràvem, sense excepció, malgrat la varietat de caràcters que conviuen en aquesta casa, com una referència. Alt, prim, cobert amb una cabellera lleonina i el bigoti de major anglès, sempre vestit impecablement, Permanyer era una persona de maneres exquisides, un “periodista noucentista”, en paraules de l’editor d’aquest diari. I sempre estava disposat a ajudar i donar un cop de mà als periodistes més joves, conscient del seu ampli bagatge, però no pas envanit, sinó dotat d’un fi sentit de l’humor. Aquest afecte tan estès que Permanyer es va guanyar es va poder verificar, un cop més, durant el multitudinari i afectuós homenatge que va rebre dels seus companys, mesos enrere, en un centenari bar de l’ Eixample de Barcelona: s’hi van comptar molt poques absències i, en canvi, nombrosíssimes presències, tant de periodistes de La Vanguardia en actiu com dels que, per raons d’edat, ja havien deixat la redacció feia temps.
Lluís Permanyer ens acaba de deixar, però el seu record
el sobreviurà lligat indissolublement a la trajectòria de La Vanguardia .