El que va començar com una història modesta ambientada a Galícia ha acabat convertint-se, en només tres setmanes, en un fenomen que ha superat totes les expectatives. La comèdia Animal protagonitzada per Luis Zahera i Lucía Caraballo no només ha estat la sèrie més vista a Espanya des de l’estrena, sinó que també ha aconseguit el número 1 en països com l’Argentina o l’ Uruguai.
L’èxit ha portat Netflix a confirmar aquesta setmana la renovació per una segona temporada de la sèrie produïda per Alea Media. I, tot i que la notícia omple d’orgull Zahera ( Santiago de Compostel·la, 1966), també l’obliga a continuar al màxim. “Jo soc un actor que va anar a fer surf i a qui l’ onada no se li va acabar mai”, diu a La Vanguardia entre presa i presa del rodatge de Cruzados , la nova pel·lícula de Daniel Sánchez Arévalo que roda aquests dies a Madrid.
“Soc un actor que va anar a fer surf i a qui l’onada no se li va acabar mai”, diu qui no para d’encadenar projectes
A gairebé 60 anys, Zahera viu un dels moments més dolços –i més exigents– de la seva carrera. Multipremiat i estimat pel públic, el paper a Animal li ha permès canviar de pell: passar del dolent fosc a l’home desubicat, però tendre, que en lloc de disparar amenaces acaricia cobais i discuteix amb clients que asseguren que el seu suricata té estrès. L’Antón, el seu personatge, és un veterinari rural que es veu obligat a reinventar-se en una boutique de mascotes de luxe que regenta la seva neboda. Entre gallines, ovelles i animals exòtics, la sèrie aconsegueix un equilibri entre l’absurd i l’entranyable, entre el que s’està perdent i el que ja no tornarà.
I això és precisament el que ha connectat Zahera amb una part molt íntima de si mateix: la infantesa. “A mi em va tocar viure el camp de debò. Munyia vaques, donava menjar als porcs, vaig veure morir gallines... Això no m’és aliè”. De petit, els pares van llogar una casa a A Peruca, un poblet a prop de Padrón, on va viure fins a ben entrada l’adolescència. Hi va aprendre el que era treballar des de petit: veremava al setembre, recollia patates, preparava trampes per a coloms i es divertia en carros de vaques fets de fusta que grinyolaven quan travessaven un riu. “Això era el meu món”, recorda amb nostàlgia.
Veure ara com els seus companys de repartiment se sorprenen quan toquen una ovella per primera vegada li provoca una barreja de tendresa i vertigen. “És que el món ara és un altre. La nostra protagonista es quedava al·lucinada, com si fos en un zoològic”.
Aquell nen de poble va aprendre el valor de l’esforç sota la mirada d’uns pares que el van marcar profundament. De la mare en recorda una frase que se li va quedar clavada: “Fill meu, fas molt bé el ximple”. Lluny de prendre-s’ho com un retret, Zahera la guarda com un elogi. “M’encanta aquesta frase. És el més bonic que m’han dit sobre la meva feina”.
Del pare, la influència va ser més profunda. Era un home molt de dretes, com ell mateix es defineix sense embuts, però obert al diàleg, al debat, al respecte. “Deia que amb Franco es caminava segur pel carrer i hi havia feina. Però podies parlar amb ell de tot. Admirava Fraga i Fidel Castro alhora. Avui això seria impensable”. Per Zahera, el panorama polític actual li resulta desolador. “Està tot tan polaritzat... M’espanta l’auge de la ultradreta. I l’esquerra no dona respostes. El sistema no funciona. Jo tinc sort, visc bé, però la gent n’està farta. Es refugia en discursos simples, en solucions que no existeixen”.
I, tot i això, ell no para. L’ afecte del públic no ha parat de créixer els últims anys, i això ha implicat una allau de projectes que no ha sabut –ni ha volgut– rebutjar. Reconeix, entre rialles, que avui les plataformes “ens destrossen”, que si et va mínimament bé, el telèfon no para de sonar. “No sé dir que no”, confessa.
Després d’haver encadenat projectes com Celda 211, El reino , As bestas , Entrevías o Vivir sin permiso i d’haver rebut dos Goya, l’actor s’ha guanyat el respecte de la indústria, tot i que ni els premis ni els afalacs no l’han domesticat. Continua sent un tipus de barri, un treballador infatigable, amb la humilitat intacta i la llengua esmolada.
Curiosament, després de dècades interpretant malvats foscos i intensos, ara l’audiència l’adora per fer de rondinaire en una sèrie blanca. “A Espanya s’encasellen molt els actors. De vegades fa la sensació que, si t’espaviles bé en un registre, no es fien de tu per a cap altre. Per això em fa tan content que confiessin en mi per a Animal . És un personatge molt diferent, un bo ple de contradiccions. Em recorda el doctor House. Jo n’estic encantat”.
Més enllà de l’ofici, Zahera també ha fet balanç vital. Reconeix que, per centrar tota la seva energia en la feina, es va perdre coses importants. “No tinc fills. I ara ho lamento. Em vaig focalitzar massa en la feina. El pare em va educar així, amb la idea que la feina dignifica. I jo m’ho vaig creure. Però ara, que he arribat al lloc que volia, penso que potser hauria d’haver viscut altres coses”.
