Estava previst que fos un dels debats més intensos de la llarga cimera europea d’ahir a Brussel·les i, si no ho va ser, almenys sí que va ser el més transcendental. Els líders comunitaris van arribar a la capital belga amb la missió de donar directrius per arribar al nou objectiu d’emissions del 2040, un problema ja anticipat: cada vegada són més els països preocupats per si Europa pot perdre competitivitat davant la Xina o els Estats Units si no alenteix l’agenda verda. La pressió no
ve només d’estats conservadors com Itàlia o Polònia, sinó també de les mateixes indústries. França i Alemanya, preocupades pel seu model econòmic, van demanar que el debat es traslladés a aquesta cimera a Brussel·les.
Els líders comunitaris no van arribar ahir a cap acord sobre l’objectiu del 2040, que es posposa a una cimera extraordinària de ministres de Medi Ambient el 4 de novembre. Però el debat, segons fonts diplomàtiques europees, va ser millor del que s’esperava i no hi va haver la batalla campal que alguns pronosticaven. El motiu és que no es van centrar a buscar cap xifra, sinó a discutir un tema de fons sobre el model econòmic europeu i la seva capacitat per adaptar-se a la transició verda, després d’uns mesos en què Brussel·les ha flexibilitzat normes ambientals per ajudar sectors com el de l’automoció.
Tot té lloc en un moment complicat, en què els Estats Units han plantat Occident en la lluita contra l’escalfament global, amb el president Donald Trump desmantellant tots els esforços per contenir les emissions i amb les preocupacions per la dependència de la Xina, especialment dels seus minerals crítics essencials per fabricar, per exemple, les bateries dels cotxes elèctrics. És tan d’alt voltatge que els Estats Units han arribat a enviar una carta juntament amb Qatar per pressionar contra la llei europea que obliga les empreses a velar pel respecte als drets humans a la seva cadena de subministraments.
La Comissió Europea demana que per al 2040 es redueixin un 90% les emissions, en comparació amb els nivells del 1990, un dels objectius més ambiciosos entre les grans potències mundials.
La CE, amb Espanya i Dinamarca, defensa mantenir els objectius; Itàlia i Polònia els volen reduir
La presidenta de l’ Executiu comunitari, Ursula von der Leyen, defensa amb afany que sí que és possible compatibilitzar la competitivitat de l’economia amb la transició verda i “que la transició d’una economia tan gran i ben establerta com la de la UE requereix una combinació d’ambició, rapidesa, pragmatisme i flexibilitat, així com un grau de protecció contra la competència deslleial”, va indicar a la carta adreçada als líders abans de la cimera comunitària. Alhora, creu que és una oportunitat d’or perquè les indústries europees es revitalitzin i siguin menys dependents de la Xina, que està invertint molt en energies renovables.
A la reunió d’ahir es va constatar que hi ha blocs de països amb posicions molt divergents. Amb la Comissió Europea, al grup dels convençuts que la transició verda serà un pilar de l’economia, hi ha Espanya o països nòrdics com Dinamarca. A l’altre, Polònia, Itàlia i alguns països de l’est europeu creuen que les normes climàtiques són una rèmora per a la competitivitat de les empreses.
“Això reflecteix que Europa s’enfronta a tants reptes en tants fronts que n’hi ha que tenen por que, si avancem massa en matèria climàtica, si som massa ambiciosos, no puguem suportar-ho econòmicament”, va assenyalar Mette Frederiksen, la primera ministra
de Dinamarca, país que ostenta la presidència rotatòria de torn de la Unió Europea.
“Cap de nosaltres no qüestiona l’objectiu de la protecció del clima. Tots opinem que l’hem de combinar amb la competitivitat de la indústria europea”, va dir el canceller alemany, Friedrich Merz, quan va arribar. França, el que busca són salvaguardes per a la seva indústria, com ara endurir un impost fronterer sobre el carboni o protegir els fabricants d’acer europeus de la competència estrangera.
L’acord sobre la reducció d’emissions el 2040 s’ajorna a la cimera del 4 de novembre
Les conclusions redactades van voler ser un equilibri entre les dues posicions. Tothom estava descontent, però cap dels blocs ho estava prou com per tirar els esforços fets fins ara per la borda. Tot i això, i tal com s’havia anticipat, parlen de la importància de contribuir a l’esforç global per reduir les emissions d’una manera “ambiciosa i eficient” i també de la necessitat d’aquesta clàusula de revisió, “en vista dels nous avenços tecnològics i l’evolució dels reptes per a la competitivitat global de la UE”.
