El Pla de Barris de la Generalitat (dotat amb 200 milions d’euros el primer any) ha començat a caminar, tot i que amb una demanda dels ajuntaments que multiplica per quatre els recursos disponibles. Part de les dificultats que afronten les nostres ciutats són el reflex d’una endèmica pobresa, perquè aquesta i el Pla de Barris estan tan lligats que, simplement, són dues cares de la mateixa moneda. Una situació que, malgrat la millora econòmica dels últims anys, només ha millorat modestament i continua concentrada en determinats àmbits on s’acumula la nova immigració.
No tenim xifres de pobres en l’àmbit municipal. Però l’ Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat (2024) ens permet obtenir una visió afegida de la situació a Catalunya, encara que amagui marcades diferències territorials. La mètrica més àmplia (l’anomenat “risc de pobresa o exclusió social” o taxa
Arope de la UE) és la que inclou, com a mínim, la pertinença dels ciutadans a una de les tres situacions següents:
risc de pobresa (renda per sota del 60% de la mitjana catalana), baixa participació laboral i mancança material. El 2024 estaven en situació Arope una
mica més d’1,9 milions de catalans, un 24% del país.
La situació continua concentrada en determinats àmbits
Per la seva banda, el “risc de pobresa” va arribar al 17,4% de la població (1,4 milions), una mitjana que amaga situacions molt més punyents del que aparenta: el 28% dels nens més joves de 16 anys viuen llars pobres. Pel que fa a mancances materials, destaca que el 33% dels catalans no es puguin permetre unes vacances d’una setmana a l’any, mentre que un 16% no tenen prou recursos per mantenir l’habitatge a la temperatura adequada. Unes xifres en absolut poc importants, i això sense considerar l’anomenada privació material severa que pateixen 750.000 catalans, indicativa d’un conjunt simultani de mancances materials bàsiques.
És cert que, a l’empara del creixement econòmic 2020-2024 en què hem creat prop de 500.000 llocs de treball, la situació ha millorat; tot i això, atès l’augment de població, poc ha variat el seu volum absolut. Així doncs, entre el 2019 i el 2024, el risc de pobresa s’ha reduït (del 19,5% al 17,4%), encara que en termes absoluts això hagi implicat només passar d’1,5 a 1,4 milions; per la seva banda, els nens pobres han caigut del 31% al 28% citat, uns 327.000; mentre que, per als estrangers, la disminució de la seva taxa (del 50% al 34%) ha implicat un increment absolut (de 362.000 a 399.00).
En vista d’aquesta dinàmica, i del positiu efecte de l’ocupació, cal convenir que reduir aquest flagell i, en particular, el que afecta els nens pobres, no es podrà aconseguir sense un fort creixement ni sense un decidit programa polític de llarg abast. En l’entretant, cal saludar com a molt positiu que, després d’una dècada i mitja d’inacció, la Generalitat agafi el bou per les banyes.