Centenars de milers de persones, sense conèixer-nos de res, seguim el recorregut de dues petites llàgrimes per la galta d’una jove pianista japonesa que interpreta l’Op. 28, núm. 15 de Chopin. Es tracta, precisament, del preludi conegut com a Gota de pluja, procliu a l’aigua, pel que es veu. Ho entendreu, amable lectora o lector, si escolteu la peça, aprofitant els avantatges de l’era tecnològica. Si us hi fixeu, notareu que per sota de la melodia que ha començat amb aire innocent, gairebé primaveral, una nota la no para de repetir-se com si res. També sentireu que, el preludi, impulsat per aquell ostinato –o noteta obcecada com una gota–, s’està tornant amenaçador, i en qüestió de segons sentim les mossegades d’un neguit que ens arrossega, un acord rere l’altre, sense escapatòria, enmig d’una tragèdia existencial musical que ens faria arrencar-nos els cabells a flocs, aquí mateix, si no fos perquè un altre gir inesperat dilueix la tempesta en pianissimo, amb un retorn de la melodia, que acaba morint amb una suavitat infinita. I espavila’t com puguis amb el cor corcat en cinc minuts.
No és estrany que Chopin compongués aquest viatge d’anada i tornada, de la llum als inferns, somiant entre la vida i la mort. George Sand va explicar que un dia, al tornar ella a casa seva a Mallorca, en plena tempesta, va trobar el geni assegut al piano, component, adormit i febril, convençut que era mort. “Es veia a si mateix flotant en un llac; unes gotes d’aigua pesades i fredes queien lentament sobre el seu pit”.
Nakagawa s’ha fusionat amb la música que toca, o se l’ha empassat i ja forma part del seu cos
Avui, a Yumeka Nakagawa, de 24 anys, se li escapen les llàgrimes interpretant aquesta petita bomba musical al Concurs Internacional de Piano Frédéric Chopin, a Varsòvia. Es diria que s’ha fusionat amb la música que toca, o se l’ha empassat i ja forma part del seu cos. No guanya cap premi, però una multitud de persones, de qualsevol lloc del món, observem amb atenció aquelles dues gotetes transparents que cauen d’una de les parpelles entretancades, esquiven les ulleres, llisquen per la galta, el mentó, fins a arribar al coll, on queden suspeses com delicades estalactites.
Lee tambiénMeduses organitzades
La japonesa arrodoneix amb les seves llàgrimes virals un contuberni misteriós de gotes d’aigua, cent vuitanta anys després d’aquelles pluges mallorquines.