El vicedegà de la facultat d’ Educació de Granada ha penjat a la seva porta un cartell que hauria de ser en marbre: “No atén pares”. Unes paraules per aixecar una barricada.
Per aquí no hi passen, tota una declaració d’independència acadèmica.
Estupor davant una generació que arriba a la universitat sense que els pares els deixin anar la mà
Imaginin-se l’escena: l’home, cansat de gestionar pedagogies que prometen fabricar genis però produeixen criatures poc capaces, s’asseu davant l’ordinador. Respira fondo. Escriu l’edicte. Potser fins i tot se li escapa un somriure amarg, el del veterà que ja ha vist massa pares que envaeixen el seu despatx com qui participa en una croada. I llavors, ferm, col·loca el seu cartell, la frontera de la maduresa, la línia Maginot contra l’infantilisme.
Amics meus professors d’universitat m’expliquen escenes que fan posar els pèls de punta. Papa o mama, o tots dos junts, arriben a la universitat abans que els seus propis fills. Comando de rescat, mala bava i aquella mirada d’“on és el tutor que ha suspès el meu nen?”. Entren, discuteixen, reclamen, i surten convençuts d’haver fet el correcte: protegir el cadellet. Potser no entenen que, fent-ho, li roben el més important que ensenya la universitat: a equivocar-se sols.
La paraula sobreprotecció ja inclou per si mateixa un excés, encara que pugui semblar que no. Vides que es cuirassen des de la infantesa –ni un esquinç al genoll dels pantalons, sol dir el pedagog Gregorio Luri– fins als vint, quan no més.
El resultat és una generació blindada contra la pols del món real, però, quina paradoxa, nua davant l’univers virtual. Pares que escorten el seu fill fins al despatx del degà, però que no tenen ni idea de què diantre penja a Instagram aquella criatura que ja s’afaita.
El psicòleg social Jonathan Haidt ha teoritzat molt sobre tot plegat. En els seus assajos, avisa d’aquesta epidèmia emocional que fa que adults (per edat cronològica) tinguin nul·la tolerància a la frustració i pànic a fracassar. No són ganduls ni rondinaires. Passa que els hem fabrica t així, amb un amor mal entès que confon cura amb sobreprotecció. Ningú no els ha ensenyat a enfrontar-se a la realitat. I després ens sorprèn que el món els caigui a sobre al primer contratemps.
Les plataformes tecnològiques, esclar, estan encantades de posar música de fons a la festa. Haidt reparteix culpes entre les famílies i les xarxes. I clama: “És una catàstrofe!”. Potser exagera, malgrat que aporta una dada per reflexionar: des que la generació Z va arribar a la universitat, els trastorns psicològics s’han duplicat.
Així que no, el cartell del vicedegà no és una simple anècdota. És l’epitafi d’una època. Per fi algú es planta.
