El sentit de l’humor i l’afable relativisme d’Eduardo Mendoza, contraposats a la severa mirada crítica de Byung-Chul Han. Així es van plantejar les dues primeres intervencions de guardonats per la Fundació Princesa d’ Astúries: amb mirades complementàries al món.
El novel·lista barceloní no va defraudar un auditori entregat, després d’una setmana d’Oviedo amb olor de multituds, i que va comptar ahir amb Salvador Illa entre els assistents. Va recórrer a la seva característica self- deprecation i va fer riure diverses vegades els presents.
“Aquest premi –va dir– ha estat per a mi una sorpresa, un honor, una alegria i també un incentiu, perquè jo, si no em miro al mirall, encara em considero una jove promesa de la narrativa espanyola. L’últim que es perd no és l’esperança, sinó la vanitat”. Mirant enrere va recordar que “a l’ escola vaig rebre una educació estricta, tediosa i opressiva. Tenaçment em van inculcar les virtuts del treball, l’estalvi i el decòrum, gràcies a les quals vaig sortir gandul, malgastador i una mica tronera, tres coses dolentes per si mateixes, però bones per escriure novel·les”.
Va exposar amb sorna haver crescut “en una Barcelona, tranquil·la, laboriosa i conservadora, bressol de sants infantils i avis entranyables. També una ciutat portuària, viciosa i canalla. Anant de l’una a l’altra i bussejant en biblioteques i hemeroteques vaig descobrir que Barcelona tenia a més un interessant passat turbulent i criminal, del qual em vaig apropiar per a les novel·les”.
Després d’agrair el que deu “als amics, els mestres, les persones que m’estimen”, no va dubtar a manifestar que “les altres coses són mèrit meu. Ja n’hi ha prou de modèstia. Algú m’ha anomenat proveïdor de felicitat. És el millor elogi que he rebut a la vida i m’agradaria que fos cert, encara que sigui en dosis homeopàtiques. Però si he donat cap felicitat als meus lectors, ells me l’han tornada amb escreix amb la seva lleialtat, complicitat i afecte”.
El segon premiat a intervenir, el filòsof coreanogermànic Byung-Chul Han, ha estipulat en un dels seus llibres que els rituals creen estabilitat, “uneixen les persones en una comunitat a través de símbols que permeten el reconeixement mutu i la identitat compartida”. En el ritual dels premis Princesa d’ Astúries, el guardonat amb el premi de Comunicació i Humanitats va sintetitzar la seva tesi sobre la societat del cansament: “La il·limitada llibertat individual que ens proposa el neoliberalisme no és més que una il·lusió. Encara que avui creguem que som més lliures que mai, la realitat és que vivim en un règim despòtic neoliberal que explota la llibertat”. En l’àcida anàlisi de Han, “ens envaeix una sensació de buidor. Ja no tenim valors ni ideals amb què omplir-lo. Alguna cosa no va bé a la nostra societat”.
També amb un punt de partida pessimista, l’expresident del govern italià Mario Draghi, premi de Cooperació, va saber en canvi imprimir un gir retòric per obrir comportes d’esperança. “ Avui, les perspectives per a Europa són les més difícils que recordo –va exposar–. Gairebé tots els principis sobre els quals es va fundar la Unió estan tensats. Vam construir la nostra prosperitat sobre l’obertura i el multilateralisme, però ara ens enfrontem al proteccionisme i l’acció unilateral. Crèiem que la diplomàcia podia ser la base de la nostra seguretat, i ara assistim a la tornada del poder militar dur”.
Què s’hi pot fer? “Un nou federalisme pragmàtic és l’únic camí viable. Basat en qüestions concretes, flexible i capaç d’actuar al marge dels mecanismes més lents de presa de decisions de la UE”.
Això permetria, a parer de Mario Draghi, “a aquells amb més ambicions actuar amb la velocitat, escala i intensitat d’altres potències globals. I podria ajudar a renovar l’impuls democràtic de la mateixa Europa”. Un suggeriment molt aplaudit.
La fotògrafa Graciela Iturbide, premi de les Arts, va expressar que “la fotografia no és la veritat, sinó la interpretació d’una realitat que l’artista aprehèn en funció dels seus coneixements, els seus somnis i la seva intuïció”.
Els premis Princesa d’ Astúries són “un gresol d’idees”, ha dit el president del Principat, Adrián Barbón. Una trobada on “convergeixen reflexions, ideals i coneixements que ens enriqueixen”. No van parlar a l’acte d’ahir, però han difós aquests dies els seus punts de vista en trobades amb la societat asturiana el nord-americà Douglas Massey, premi de Ciències Socials pels seus estudis sobre les moviments migratoris; la tennista Serena Williams, premi d’ Esports “per la seva extraordinària carrera” i per “haver estat sempre una ferma defensora de la igualtat de gènere ”, i els responsables del Museu d’ Antropologia de Mèxic, premi de la Concòrdia “per la seva defensa d’una part essencial del patrimoni de la humanitat”.
No va poder assistir per motius de salut la genetista Mary-Claire King, premi d’ Investigació “per haver permès establir l’estreta relació entre un gen concret i el risc de desenvolupar càncer de mama o ovari”. Però el seu missatge, a través dels mecanismes de la fundació, també ha estat àmpliament difós.
