Acantilado publica en castellà l’últim llibre del prolífic matemàtic londinenc Marcus du Sautoy, La vuelta al mundo en ochenta juegos . Aquest experimentat divulgador científic a través de programes de tele, articles de premsa i assajos amens projecta ara la seva mirada a la història dels jocs, en un recorregut força paral·lel al magne Un món de jocs , d’Oriol Comas i Coma, ja traduït al castellà i al francès. En tots dos casos, el Joc Reial d’Ur emergeix com la referència il·lustre més antiga, i els clàssics del segle XX (Scrabble, Monopoly, Catan), com les més modernes. Du Sautoy també s’endinsa en els jocs digitals del segle XXI, amb històries tan fascinants com la del Wordle, creat per amor el 2020 per Josh Wardle. Entre les moltes històries que entreteixeix destaca una llista negra, establerta per Buda fa vint-i-sis segles. De fet, el primer ús conegut del terme black list en anglès no apareix fins al 1610 en un text de Thomas Middleton referit a una llista de persones malvistes, però Buda ja en va fer una, no de persones, sinó de jocs.
Siddharta Gautama Buda considerava que els jocs eren una distracció que obstaculitzava la tasca fonamental d’assolir la il·luminació. Al seu discurs Brahmajala Sutta , escrit al segle V a.C. (Du Sautoy opta per la fórmula laica a.n.e., “antes de nuestra era”), Buda elabora una llista dels jocs que cal evitar. Gràcies a aquesta protollista negra tenim una valuosa informació sobre un grapat dels tipus de jocs que es practicaven fa vint-i-sis segles, entre els quals jocs en taulers de vuit a deu files (precursors dels escacs), jocs de saltar sobre línies traçades a terra (precursors de la xarranca), jocs d’afegir o treure peces d’una pila sense que caigui (precursors del Jenga), qualsevol joc amb daus, jocs d’endevinar què són dibuixos fets amb la mà tacada (precursors del Pictionary), qualsevol joc amb pilota, les tombarelles, els jocs amb arcs de joguina, jocs d’endevinar paraules que els altres t’escriuen a l’esquena, jocs de preguntes o jocs d’imitació (com podria ser avui jugar a endevinar títols de pel·lícula).
Amb les llistes negres, els censors sovint ajuden a preservar allò que voldrien prohibir
La paradoxa és que els censors sovint ajuden a preservar allò que voldrien prohibir. Quan em documentava per a escriure Verbàlia vaig trobar un altre exemple flagrant. Podríem dir que la mala premsa dels jocs de paraules ja prové del primer mitjà escrit periòdic, perquè una de les primeres sèries d’articles que el pare del periodisme anglosaxó, Joseph Addison, va publicar a The Spectator denigraven els jocs de paraules. Les seves fòbies de moralista verbal es poden seguir fil per randa en els números 58-63 del considerat primer diari, corresponents a la setmana del 7 al 12 de maig del 1711. Cada dia contra un gènere diferent, en un interessant catàleg en negatiu encara més detallat que el de Buda.