Ens portem bé
A Lamine Yamal (Esplugues de Llobregat, 2007) i a Kylian Mbappé (París, 1998) els toca ara protagonitzar l’eterna disputa Barça-Madrid en aquesta època espasmòdica de missatges curts i al peu, ja ni tan sols resultadista: hi ha tants partits i tornejos que en guanyes alguns i en perds d’altres i res –ni la glòria o la tragèdia– no dura gaire.
Lamine i Kylian no encaixen del tot en la disputa homèrica que van protagonitzar Messi i Cristiano, Hèctor i Aquil·les, de manera que fins i tot sembla que no competeixin pel mateix ceptre, potser per la diferència d’edat i pel caràcter de tots dos, envasats al buit a temperatures tan baixes que només el mític calamar gegant pot sobreviure. La seva disputa no és aïrada perquè tampoc no els podem detestar. Els del Barça, perquè Mbappé –el seu joc, la seva esportivitat, el seu posicionament ètic– és impecable, i els del Reial Madrid, per saber gestionar tan bé com poden tant el sentit de la mesura (el noi acaba de fer 18 anys) com l’esquizofrènia (Lamine és la joia de la seva selecció).
Mbappé i Lamine Yamal representen una nova societat que s’està intentant demolir
Hi ha consens sobre la qualitat dels dos futbolistes perquè, en una època en què la veritat no importa, aquests dos jugadors són veritat en tot. Exhibeixen una actitud i un joc absolutament honest. Donen el que ofereixen i fins i tot més. Les seves jugades són netes, semblen dibuixades prèviament i que segueixin aquella línia de punts que només veuen ells perquè la major part de les vegades les jugades no hi són: se les inventen. I a aquesta veritat s’hi afegeix la que ofereixen als seus defensors. Quan ho fa Mbappé, quan li arriba la pilota, és com si sonés a tot drap l’ Electric Light Orquestra, corrent i empenyent-los, tirant totes les línies i cables: els de la llum, els del fora del joc, els de la defensa posicional i, si fos menester, els d’estendre la roba.
Lamine actua al ritme de Boogie Shoes i és com aquells amors amb els quals saps què et passarà, com et passarà i quan et passarà i, efectivament, et passa però no pots deixar d’intentar-ho. Si les referències musicals dels setanta no us diuen res, convinguem que Mbappé és Bad Bunny tant com el de Rocafonda és C. Tangana. El primer no dubta ni de si mateix, ni dels seus incomptables estadis seguits ni dels tres gols en una final per acabar perdent-la, mentre que el vertigen de Lamine és el del músic madrileny. A tots dos, d’ambició desmesurada, els veus venir i tens por que, a la pròxima, no podran, cauran, perdran el nord, i els acabarà no sortint el que sempre els surt. I els continua sortint.
Mbappé també sona com Thierry Henry, i Lamine, com Neymar jr., i potser això ens treu la son, als que som de per aquí. Tot i això, sembla que tots dos tenen les idees clares, acostumats a rebre una pressió que els converteix en cuirassa o eriçó; els envia, a estones, fora de perill, i els converteix en estrelles distants. Es protegeixen o els és ben igual una realitat d’on els hem sostret.
Tenim present que són joves i milionaris però no tant el pes que suporten i com s’han esforçat per arribar on són. I són prou intel·ligents quan callen o diuen només el mínim, quan no volen convertir-se en símbols de res, sent expressions manifestes del millor d’una societat, en un àmbit –el futboler– i època –nacionalismes excloents, supremacisme, extremes dretes– gens predisposats a reconèixer el que ells representen: una nova societat, un nou món que s’està intentant demolir. Cap d’ells –ni Kylian ni Lamine– no serien aquí si els defensors de les essències pàtries haguessin governat. Ells ho saben, nosaltres ho sabem i els altres fan que no ho saben. Tot en ordre.