“La vida comença quan deixes anar la por”
Tinc 64 anys. Soc de Zúric , Suïssa , i visc a Barcelona des de fa 35 anys, menys els 12 que la meva dona, l’ Imma , i jo vam passar embarcats. Tenim una filla, malgrat no ser-ne el pare biològic, i una neta. He estat arquitecte i professor d’arquitectura, però ja no treballo. Em preocupa el canvi climàtic. M’interessa el budisme. (Foto: Ana Jiménez)
El món allà fora
Diu que ha fet dues vegades la volta al món. Una vegada solcant els oceans i una altra escrivint el que han estat els seus 12 anys amb l’Imma, la seva dona, a bord del Tuvalu , un vaixell de 12 metres d’eslora. Tenia 51 anys quan van salpar i han viscut de tot: les fortes tempestes de l’ Atlàntic, l’arribada d’un tsunami a la Polinèsia francesa, encallar als esculls de corall de Fiji, emmalaltir a bord... però també la meravella de trobar l’harmonia. Diu que fer la volta al món en veler no té res a veure amb la navegació. Aquesta manera intensa de viatjar, el nomadisme, és una escola de vida, i en 12 anys la seva concepció del que significa viure es va transformant, la immensitat del mar va impregnant i també la trobada amb pobles indígenes. “Van ser 12 anys, però crec que vam anar massa ràpid”. Tuvalu (Elba) també es llegeix a poc a poc.
Salpar és com enamorar-se, saps que no serà perfecte, però tot el que és racional s’esvaeix i només penses en el que és bo. Per salpar és el que necessites.
I se’n van anar a fer la volta al món.
En un veler de 12 metres i sense pressa, vam trigar a tornar 12 anys. Vam deixar la nostra vida segura i ens vam llançar al desconegut.
Al mar hi ha de tot menys seguretat.
Volia recuperar la sorpresa. El mar pot ser molt hostil, pateixes temporals, onades gegantines; però també hi ha una bellesa emocionant. No hi ha cap filtre.
Un costat salvatge entra dins teu?
Sí, i aprens que tots els temporals passen. Surts a la coberta, el mar està en calma, veus que el sol brilla i penses: que bonica que és la vida! Tot passa, els moments dolents i els bons, i has de viure’ls amb plenitud i esperança.
En els dies i dies oceànics, què li passava pel cap?
Et calma totalment l’ànima. Ets en la immensitat de l’amplitud, dins el teu petit vaixell, et saps insignificant i això et recol·loca al món. Som una merdeta, però també formem part de la immensitat.
12 anys en 12 metres amb una persona...
És molt fàcil, perquè tens un objectiu comú i tot el que passa ho viviu junts, i això uneix.
Què va entendre de l’amor i la parella?
Que té a veure amb la confiança: un dorm mentre l’altre navega. Aquesta certesa que l’altre ho farà bé... és bellíssima. I et complementes.
Expliqui-m’ho.
En els moments clau, en la nostra successió de desastres, quan jo ja no podia processar res, l’ Imma em deia: “Fem això”. Ella té una faceta intuïtiva que jo no tinc. Quan navego sol noto que em falta, em sento insegur.
Van viure un tsunami?
Gairebé. Vam preparar el vaixell, ens vam posar les armilles, la radiobalisa i ens vam abraçar. Però el tsunami es va desviar. Vaig comprendre que tenir por és una elecció. En la vida solem témer moltes coses que al final no passen, i perdem aquell preciós temps.
Quina cultura l’ha impactat més?
Els indígenes de les illes del Pacífic viuen sense mòbil, ni internet ni televisió. Nosaltres estem estressats perquè ho volem tot, ells viuen amb molt poc i sense cap estrès. Ells són els rics, perquè el veritable luxe és el temps i la tranquil·litat.
No ambicionen res?
Un australià hi va voler fer un complex hoteler, va prometre feina per a tot el poble, xarxa elèctrica, wifi. El cap del poble li va dir que preferien viure sense tot això. No li sembla que era un savi?
Una escola de vida, el Tuvalu ?
Em va ensenyar la perseverança interior, saber que estàs en un procés i que tot el que passa t’ajuda a ser millor. No és un problema que hàgim embarrancat i que ens envoltin cocodrils, el que és bo és que continuem endavant i ens sentim més forts.
Al mar es va trobar a si mateix?
Sí, segur, si navegues a poc a poc i et barreges amb maneres totalment diferents de vida. Tots sabem que existeixen, però en realitat no t’ho pots imaginar.
I això et canvia?
T’amplia el que és ser humà. I relativitzes la resta. Quan vam salpar vaig pensar que aquest viatge em respondria les preguntes importants, però ara tinc més preguntes que mai. La ment se t’obre.
I?
Descobreixes una altra manera de relacionar-te amb la vida, sents que formes part de tot. Veure sortir el sol és un espectacle del qual tu formes part, ho sents, aquest és el món real, no és Instagram. La meteorologia no és un informe, és part de tu: et mulles, tens fred, calor.
Va tornar un altre Hans?
Soc arquitecte, un planificador. Navegant, volia planificar-ho tot. Fins que vaig entendre que el mar fa el que vol. Així que va tornar un Hans més fluid.
A què es refereix?
Ara estic amb tu, i això és el més important ara. A terra és més complicat, però intento mantenir-ho perquè això és el que em va fer sentir intensament viu.
Estima el seu vaixell?
Tinc una relació íntima amb el meu vaixell. És només plàstic i cables i oli, però l’acaricio, i ens parlem. És una amistat fidel.
Què va perdre per sempre?
La por. La por és una elecció, avui ho sé. I l’estrès de tenir-ne més. Com menys, millor.
Què li ha ensenyat el mar sobre l’ego, el poder i la humanitat?
Ego? Que soc totalment insignificant. El poder veritable és la natura.
I sobre la humanitat?
En un camp de refugiats a Grècia em vaig creuar amb tres dones. Eren de Gaza, el Sudan i Líbia. Em van explicar que havien estat violades reiteradament durant el viatge. Jo viatjava per plaer, em vaig sentir miserable.