La intel·ligència artificial promet un món de superabundància, però les empreses que protagonitzen aquesta “revolució” no saben encara com guanyar diners i estan en el centre d’una enorme bombolla.
La intel·ligència artificial, una bombolla enorme
Portaven els cossos recoberts de metall, cavalcaven bèsties enormes com cérvols i les seves sarbatanes escopien foc i tro.
En els mesos que van passar entre el primer contacte dels indígenes amb els espanyols i l’arribada d’ Hernán Cortés i el seu grup al palau de Tenochtitlan, els consellers de Moctezuma II no van parar de barallar-se. Era l’any 1518 i per a uns, els nouvinguts de pell blanca i barbes llargues bé podien ser uns enviats dels déus o la mateixa reencarnació de Quetzalcoátl. Per a d’altres, eren una amenaça que calia tallar de soca-rel.
Moctezuma II, el senyor mexica que havia lliurat victorioses campanyes militars contra els seus veïns i havia portat a l’imperi asteca al punt àlgid de la seva expansió, va fer el que fan moltes vegades els homes que governen. Guanyar temps i no fer res. Quan es va haver adonat del seu error, Hernán Cortes l’havia fet presoner i en només uns mesos havia d’acabar amb un imperi que havia durat dos-cents anys.
El xoc de civilitzacions entre conquistadors i asteques li serveix a Giuliano da Empoli, assagista i autor del llibre L’hora dels depredadors , com referencia per descriure el xoc entre la vella classe política que ha governat el món liberal durant dècades i els mega milionaris propietaris de plataformes tecnològiques i xarxes socials, portadors de promeses de solució per als grans problemes de la humanitat, del canvi climàtic a la superabundància.
Com li va passar a Moctezuma II, quan l’elit liberal s’ha adonat de qui són en realitat els nouvinguts, una vegada s’ha adonat de la profunda desconfiança que senten per ells, els seus governs i les seves regles, ja és massa tard. Els enginyers de Silicon Valley a qui els agrada moure’s ràpid i trencar coses -filosofia que inspira i resumeix la seva manera de fer negocis- busquen ara com substituir-los per algoritmes i han poblat el futur de la humanitat amb els seus somnis d’una dominació sense límits.
Aquests somnis tenen un nom, Intel·ligència Artificial (IA). No existeix avui cap altre projecte que galvanitzi tantes esperances i susciti tantes expectatives. Els nois meravellosos de la IA han abduït governs. Han convençut els inversors, grans i petits, perquè els lliurin els seus diners, emparats en els beneficis d’una borsa dels Estats Units que ha tocat el cel amb les seves promeses.
I si l’abundància que promet la IA fos només un miratge, el fruit d’una ambició sense límits?
L’exuberància de tot el que envolta la IA, aquesta fe en un món nou governat per dades, encaixa amb els símptomes d’una bombolla econòmica. Una bombolla enorme. La intel·ligència artificial podrà resoldre molts problemes (i també crear-ne d’altres). Però, de moment, les empreses que protagonitzen aquesta revolució no han trobat la manera de guanyar diners. I malgrat això, segons càlculs de Financial Times, el valor en borsa de les deu primeres empreses del sector (entre les quals s’hi troben OpenAI, xAI o Anthropic) ha augmentat un bilió de dòlars en els últims dotze mesos, un increment sense precedents.
Més símptomes: els dos fabricants de xips per a la intel·ligència artificial, Nvidia i AMD, han invertit en OpenAI, el seu primer client. És a dir, li han deixat diners perquè els compri més xips. Es tracta d’operacions creuades que inflen el balanç d’aquestes empreses, però són moviments poc transparents. Alhora, uns i d’altres capten diners per construir centres de dades, les fàbriques que són darrere de la IA, inversió que trigaran anys a rendibilitzar.
En realitat, tots saben que la bombolla existeix. Només fa falta saber quan punxarà la borsa (per pujada dels tipus d’interès, per crisi energètica, o per altres innovacions...) i qui seran els damnificats. Aquest octubre, l’FMI ha demanat els governs que estiguin alerta per evitar “correccions desordenades” als mercats financers. I el Banc d’ Anglaterra ha previngut també davant una “profunda correcció del mercat”.
La tranquil·litat de molts inversors malgrat l’acumulació d’indicis s’ajusta al comportament habitual a les bombolles. Com les granotes al cassó, s’acostumen a l’aigua a a mesura que la temperatura puja. Quan l’aigua comença a bullir, ja no els queda temps.
Però no tots temen la bombolla. Jeff Bezos, fundador d’Amazon i membre del club dels enginyers va reconèixer fa tres setmanes l’existència de la bombolla. Va dir que era “bona” perquè és industrial i no financera. Pot punxar, va raonar, però deixarà com a llegat una infraestructura necessària. Com els inversors del ferrocarril del segle XIX, que van perdre els seus diners, però van deixar quilòmetres i quilòmetres de vies fèrries. El que no va dir Bezos és si es quedarà fins al final o serà dels primers en vendre les seves accions.
Queden per saber dues coses. La primera és el cost. Quan una bombolla punxa, la pèrdua de diners a borsa s’encomana a tota l’economia. Com de gran serà la punxada? El nombre de llars que ha invertit a Wall Street és avui més elevada que fa vint anys. També ho és la inversió internacional atreta per les altes rendibilitats. Quants diners es volatilitzaran? Hi ha qui pensa que poden ser bastant més que en anteriors crisis.
Una pujada de tipus o l’aparició d’altres innovacions pot provocar la punxada fatal
Segon dubte. I si tota l’abundància que promet la IA fos un miratge?. És a dir, que hi hagi millora de la productivitat, però no davant l’alba d’un nou món... I si, com en la història de Moctezuma II, els enginyers d’avui no són éssers divins sinó simples humans moguts per una ambició sense límits? Misteris.
