“Tota la meva vida m’he fet una certa idea de França”. Amb aquesta frase ja cèlebre arrenquen les voluminoses memòries del general Charles de Gaulle (1890-1970), a qui molts ressuscitarien si fos possible perquè posés ordre. El sentit literal de les seves paraules és ambigu, però, tenint en compte el personatge, evoca sens dubte una gran autoestima nacional, avui en hores baixes.
Una certa idea de França, en part mitificada, existeix també a la resta d’Europa, sobretot al sud del Pirineu, on diverses generacions ibèriques van mirar el veí amb enveja i admiració pel que representava de modernitat, llibertats, cultura i un hedonisme desacomplexat.
Els anomenats trenta gloriosos –des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la primera gran crisi del petroli, el 1973– van forjar la potència de la França contemporània, que havia aconseguit gairebé miraculosament –gràcies a De Gaulle– un lloc al club dels guanyadors, amb un seient permanent al Consell de Seguretat de l’ONU i l’arma atòmica. Va ser una proesa, tenint en compte la fulminant derrota contra Hitler el 1940 i la posterior complicitat amb els nazis del govern de Vichy.
França era el país que apostava per l’autonomia industrial i geopolítica, la nació del Concorde i del Mirage, del TGV (tren d’alta velocitat), de les centrals nuclears de disseny propi, de les desfilades de l’alta costura i del cinema de la nouvelle vague. Però no tot va ser gloriós en aquell període. La IV República, molt inestable, va afrontar dos tremends sotracs, les guerres de descolonització d’ Indoxina i Algèria, fins que De Gaulle va tornar a agafar les regnes, al rescat de la pàtria per segona vegada el 1958, per fundar la V República.
França ha estat idealitzada pels seus valors i èxits, malgrat els períodes històrics foscos
L’acumulació de crisi i de notícies negatives d’índole política i econòmica, afegida a episodis gairebé grotescos, com el robatori de les joies històriques del Louvre, o la humiliant i mediatitzada entrada a la presó de l’expresident Nicolas Sarkozy, estan esquerdant el mite de França, que sembla en perill d’implosió, almenys quant al seu règim polític i la seva solvència financera.
Divendres a darrera hora, l’agència nord-americana Moody’s de qualificació del deute va mantenir pels pèls la nota de França (AA3), però amb perspectiva negativa en lloc d’estable. L’examen de Moody’s s’esperava amb nerviosisme després que dues agències més, Fitch i Standard & Poor’s, baixessin un esglaó la nota francesa les últimes setmanes.
La successió d’efímers primers ministres des de fa menys de dos anys (Gabriel Attal, Michel Barnier, François Bayrou i Sébastien Lecornu) posa en evidència la inestabilitat, fruit d’una Assemblea Nacional que, després de les eleccions anticipades del juny-juliol del 2024 forçades per la sola voluntat de Macron, va quedar molt fracturada, sense una majoria viable.
L’apoteosi del desconcert va tenir lloc entre el 5 i el 6 d’octubre. Després de diverses setmanes d’àrdues negociacions per formar l’equip, el primer govern de Lecornu va durar només 14 hores, un rècord absolut. Le Figaro el va qualificar de “seqüència político-pressupostària digna d’una mala seqüela de la sèrie House of cards ”.
El país del Concorde i el TGV als seus ‘trenta gloriosos’ també va ser el de les guerres d’Indoxina i Algèria
El país està confús i desorientat, sense entreveure una sortida clara a la situació a mitjà termini, malgrat el complexíssim intent de les últimes hores de pactar un pressupost que pugui ser acceptat –o tolerat– des dels socialistes fins a la dreta gaullista. Els francesos estan farts del politiqueig, de la falta de visió dels uns i dels altres, amb un president de la República més impopular que mai. El setmanari Nouvel Obs , d’esquerra moderada, va denunciar en un editorial “l’immens descrèdit” de la classe política. “El rei està despullat”, va constatar la revista en un editorial, si bé va advertir que unes presidencials anticipades podrien ser “acceleradores del caos”. El conservador Le Point, en canvi , va publicar una portada en què aconsellava directament a Macron renunciar i anar-se’n “amb el cap ben alt”.
L’empresonament de Sarkozy, condemnat per haver intentat obtenir finançament del dictador libi Muammar al-Gaddafi per a la seva campanya electoral del 2007, ha engrandit la fractura política entre els francesos. Els uns creuen que s’ha imposat la llei; els altres estan persuadits que l’expresident ha estat víctima d’una justícia polititzada.
En aquestes circumstàncies de tanta crispació ambiental, el rocambolesc robatori del Louvre va ser objecte immediat d’instrumentalització perquè es prestava a la metàfora catastrofista. El president del Reagrupament Nacional ( RN, extrema dreta), Jordan Bardella, va valorar el fet com una nova “humiliació” a França, i va deixar entreveure, amb Macron al seu punt de mira, que va ser culpa d’un Estat feble i mal gestionat. A França, on l’ Estat va construir a la nació i no al revés, s’espera sempre molt de l’ Estat, per això, quan falla, la crisi és més profunda que no pas en altres països.
L’exministre i assagista Philippe de Villiers, fundador del parc temàtic Puy de Fou i un dels més eficaços agitadors de la galàxia ultra, va abordar el robatori del museu, en la seva intervenció setmanal de divendres a la cadena CNews, un programa amb una legió de seguidors. Segons De Villiers, “el robatori del Louvre fusiona les dues angoixes nacionals, la inseguretat francesa i el declivi de França”. Des de fa anys, aquest profeta de l’extrema dreta –que va conrear una bona relació amb Macron al primer mandat, però ara l’ataca sense pietat– alerta de l’amenaça de dissolució del poble francès en vista de la submersió migratòria, especialment la d’origen arabomusulmà. Sosté la teoria que la nació francesa ha rebut tres cops demolidors els últims anys: l’incendi de Notre-Dame, la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics (que De Villiers va qualificar de woke i d’“apologia de totes les nostres infàmies”) i el robatori del Louvre.
“Macron no entén o no vol entendre el missatge dels francesos”, afirma l’ex primer ministre
La inquietud pel que està passant és compartida per tot l’espectre polític, però, per descomptat, hi ha divergències profundes sobre les causes i sobre les receptes per superar la situació.
En una llarga conversa telefònica amb La Vanguardia , l’ex primer ministre Manuel Valls, fins fa pocs dies titular de la important cartera d’Ultramar i número tres de l’ Executiu, va admetre que està molt preocupat per “una crisi política que s’ha convertit en una crisi de règim, de les institucions, i una crisi democràtica”.
Valls es va mostrar “indignat” per haver estat exclòs de l’últim govern de Lecornu, fet que li va impedir de continuar amb dossiers molt delicats a què havia dedicat molta energia i per què construït relacions de confiança, com ara l’acord sobre el futur de Nova Caledònia, l’arxipèlag al Pacífic Sud, o la reconstrucció de Mayotte, a l’ Índic.
“Estem en una crisi política terrible, molt perillosa, i sabent que si França entra en una fase de destrucció del seu sistema, que pot portar a una victòria de l’extrema dreta, que és el més probable, això té unes conseqüències per a Europa que són molt importants per a la zona euro, per a la relació amb Ucraïna, per als problemes amb Rússia, etcètera”, va subratllar l’ex primer ministre.
“La gent té ganes de vomitar sobre la classe política”, reconeix l’extitular d’Ultramar
Valls va admetre que “la gent té ganes de vomitar sobre la classe política” i, en cas d’eleccions anticipades, inevitables si cau Lecornu, l’extrema dreta està molt ben col·locada per aconseguir la majoria absoluta o vorejar-la, i pot arribar al poder amb l’ajuda d’un sector de la dreta gaullista. A parer seu, avançar les presidencials no és aconsellable, pel pèssim precedent que crearia, però si unes eleccions noves es tradueixen una altra vegada en una Assemblea Nacional ingovernable, la pressió sobre Macron perquè se’n vagi serà màxima.
El també exregidor de Barcelona és molt crític amb el que ha fet Macron al seu segon mandat. “Des del principi, aquesta legislatura porta la llavor de la crisi política –va explicar–. I ell la va accelerar brutalment des del 2024 precipitant les legislatives [anticipades] sense cap visió estratègica, contra el seu primer ministre, contra la presidenta de l’ Assemblea Nacional, contra el president del Senat i contra el seu propi partit”. “No entén o no vol entendre el missatge dels francesos”, va afegir Valls, per a qui l’error fonamental del president va ser no buscar de seguida, el 2022, una aliança amb la dreta i obstinar-se a voler controlar l’acció de govern, com mostra la designació del seu fidel Lecornu.
