El resultat de les eleccions a la presidència d’Irlanda ofereix dues lliçons, una de ja sabuda i l’altra no tant. La primera és que la gent està farta de l’establishment polític, ha perdut la fe en els partits de tota la vida i vol una cosa completament diferent, encara que sigui arriscat. La segona és que, si les forces progressistes s’uneixen i denuncien sense embuts els postulats de la dreta (o ultradreta), són capaces de guanyar, fins i tot amb candidats d’esquerra radical.
Catherine Connolly, de 68 anys, és la nova presidenta d’Irlanda amb un mandat de set anys gràcies al suport d’un ampli bloc que va des dels socialdemòcrates fins al Sinn Féin (antic braç polític de l’IRA), impulsada sobretot pels joves que se senten ofegats (com tot arreu) per l’increment del cost de la vida i el preu de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, i que només veuen un futur pròsper si emigren al Canadà o a Austràlia, com els avantpassats.
Ha guanyat amb el suport dels joves enfadats pel cost de la vida i, sobretot, l’habitatge
El seu triomf sobre els candidats de l’establishment ( Heather Humphreys i Jim Gavin, del Fine Gael i el Fianna Fáil respectivament, històricament els dos partits dominants a Irlanda) no ha deixat lloc a dubtes, amb dues terceres parts dels sufragis a favor seu. La seva campanya s’ha basat en l’ús de les xarxes socials, amb vídeos que s’han fet virals, i un llenguatge rotund a l’hora de condemnar el militarisme dels Estats Units i l’OTAN, el rearmament d’ Alemanya (que ha comparat amb el que va fer als anys trenta i les seves nefastes conseqüències), intervencions com la de Síria i la barbaritat de Gaza.
“Vull una república de què puguem estar orgullosos els irlandesos, en què no es normalitzi el genocidi, ni la desigualtat, ni les llistes d’espera per a operacions als hospitals, ni la discriminació, ni la gent sense sostre”, diu Connolly. Una de les seves posicions més polèmiques és que “ Hamàs forma part del teixit del poble palestí”. Els crítics de la dreta i el centre l’han qualificat de “radical, inflexible i dogmàtica”, comparant-la amb l’exlíder laborista britànic Jeremy Corbyn. Per ells, pot posar en perill les relacions amb els Estats Units de Trump i una UE que l’afalaga.
La nova presidenta, que succeeix el respectat Michael Higgins, parla perfectament irlandès i afirma que “la reunificació de l’illa és un desenllaç obvi”. Va començar la carrera política al Labour (centreesquerra) fins que el seu propi partit li va impedir que es presentés com a diputada al Parlament per defensar els interessos d’un altre candidat, i llavors va guanyar un escó com a independent. Psicòloga i advocada (ha exercit totes dues professions), va ser alcaldessa de Galway, la seva ciutat. Pocs li donaven oportunitats al començament de la campanya, però tot va canviar quan va obtenir el suport del Sinn Féin, que no havia presentat ningú, i la seva potent i ben greixada maquinària.
Una de catorze germans, la seva mare va morir quan ella en tenia nou i el seu pare (fuster i treballador a les drassanes) va haver de tirar endavant la família. Està casada i té dos fills. No és religiosa i, davant els postulats cada vegada més intransigents i atàvics de part de la dreta i la seva campanya contra el woke , defensa amb fervor la legitimitat que cadascú sigui el que vulgui sense ser discriminat per això.
En nombrosos països europeus (entre els quals la Gran Bretanya) el centreesquerra ha fet seus el llenguatge i les posicions de la dreta i ultradreta en qüestions com ara la immigració i criticar Trump es considera una imprudència. No és que l’esquerra unida no serà mai vençuda, com deien abans, però a Irlanda s’ha vist que sí que pot guanyar.
