Una interlocutòria emesa per l’ Audiència Provincial de València a primera hora de dijous va fer un gir dramàtic a la causa penal sobre la dana que la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra instrueix des de fa mesos al jutjat de Catarroja. Els sis magistrats de la Sala Segona, que fins ara havien ratificat el criteri de la magistrada en els aspectes essencials de la seva tasca resolent sobre els diversos recursos que les parts han elevat davant del tribunal, van contradir la instructora: Maribel Vilaplana, la periodista que va dinar amb Carlos Mazón al restaurant El Ventorro el 29 d’octubre del 2024, sí que ha de declarar com a testimoni.
Una interlocutòria emesa per l’Audiència de València va fer un gir dramàtic en la causa penal sobre la dana
Serà el dilluns 3 de novembre, i en l’argumentació que aporta el ponent –atenció, el mateix president de l’ Audiència, José Manuel Ortega– per justificar la decisió s’amaga l’element clau del cas: es tracta d’aclarir “el procés seguit a la presa de decisions, que és l’objecte de la investigació penal en curs”, segons diu la interlocutòria de manera literal. Fa exactament un mes que Ortega, a la presa de possessió com a president de l’ Audiència, va remarcar respecte a la instrucció sobre la dana que, malgrat que la crítica a l’actuació judicial és “legítima”, vigilarà els casos en què aquesta crítica legítima “es vegi suplantada per intents bastos d’incidir en l’activitat judicial”. Sens dubte, es referia a l’estratègia que pretén apartar Ruiz Tobarra del cas fins i tot amb al·lusions a la suposada presència del seu marit –també jutge– a la sala durant la declaració dels testimonis. Aquest afany de les defenses neix, sens dubte, de la contundència amb què la instructora ha qualificat la presumpta negligència en l’actuació dels dos únics investigats: l’exconsellera d’Interior, Salomé Pradas, i l’ex secretari autonòmic d’ Emergències, Emilio Argüeso, durant les tràgiques hores en què la riuada va arrossegar a la mort no pas menys de 229 persones (falta determinar si alguns morts dels dies posteriors ho van ser a conseqüència de la catàstrofe).
Nuria Ruiz no només ha marcat el pas de la investigació, sinó el ritme de la informació periodística
Ruiz Tobarra no ha escatimat qualificatius per descriure la suma d’omissions i errors que, a parer seu, van culminar amb l’enviament tardà d’una alerta que va ressonar als mòbils de víctimes que ja havien mort o aleshores lluitaven amb desesperació per la seva vida aferrades a la branca d’un arbre o alçats sobre el sostre d’un vehicle.
La interlocutòria obre una bretxa que volen aprofitar les acusacions: la responsabilitat per omissió
Sobre els investigats, que van ser destituïts dels càrrecs per Mazón, malgrat que el president ha negat després que, si el seu govern no va prendre altres mesures, va ser perquè les agències estatals no li van transmetre la informació adequada, pesa la greu acusació d’haver comès delictes d’homicidi imprudent i lesions. El desenllaç d’aquesta instrucció, que s’ha prorrogat fins a l’abril a causa de la gran quantitat de proves i testimonis que encara han de passar pel jutjat, si finalment culmina amb la celebració d’un judici, podria tenir implicacions importants en la configuració de la responsabilitat dels gestors públics davant desastres naturals i establiria un precedent en l’exigència de diligència en la protecció de la ciutadania davant fenòmens climàtics extrems.
El testimoni de Vilaplana podria aportar llum per il·luminar el dubte essencial del procés
La jutgessa ja ha escoltat centenars de testimonis, ha llegit desenes d’informes pericials sobre l’estat físic i mental dels supervivents i els familiars de les víctimes i ha interrogat els investigats i molts dels participants en el Centre de Coordinació Operativa Integrat ( Cecopi), que havia de gestionar una emergència letal i, a parer seu, es va començar a convocar amb un retard injustificable. La suma d’arguments amb què pretén desmuntar la inexistència d’informació sobre el que podia passar i va passar als cursos i barrancs inclou milers de trucades rebudes pel 112, l’emissió en directe d’ À Punt que es recomanava seguir a la ciutadania i ningú no veia al Cecopi, les advertències de l’ Aemet des de feia dies i l’avís vermell establert durant tot el dia i l’alerta hidrològica activada a les 12.30 h al riu Magre i el barranc del Poio, que continuava vigent quan va tenir lloc la brutal riuada. En successives, gairebé incomptables, interlocutòries, Nuria Ruiz Tobarra no només ha marcat el pas de la investigació, sinó el ritme de la informació periodística i l’opinió pública, combatent sense embuts els relats amb què les defenses, no només les legals, sinó l’extrajudicial que des del Consell presidit per Mazón s’ha establert des del primer dia, han intentat desviar el focus de la responsabilitat, bé cap als responsables de les institucions dependents de l’ Estat
–l’ Agència Estatal de Meteorologia ( Aemet), la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ( CHX) i la mateixa delegada del Govern espanyol–, bé cap als mateixos tècnics adscrits al servei d’ Emergències. Per a tots ells s’ha sol·licitat la imputació per alguna de les parts personades i en tots els casos la instructora ha rebutjat citar-los com a investigats i ha reiterat –amb el suport de l’ Audiència Provincial– que la competència de la gestió va ser a tota hora de la Generalitat Valenciana.
I és aquí on la interlocutòria de l’ Audiència ha posat el focus, amb un record exprés de les facultats que la llei del Govern valencià preveu per a l’ inquilí del Palau, que, “per la condició de màxima autoritat de la Generalitat Valenciana i president del Consell, té atribuïdes funcions directives i de coordinació i pot donar instruccions als membres del Consell”. Concorden amb la jutgessa que la competència per investigar el president correspon al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, però apunten que el testimoni de Vilaplana, per ser l’única persona que podria aportar informació respecte al que la consellera Pradas va parlar amb Mazón, mentre dinava amb ell, podria aportar llum per il·luminar el dubte essencial del procés: qui va prendre les decisions? Els magistrats no ignoren, en deixen constància a la interlocutòria, que la periodista va dir al seu escrit –que la jutgessa va incorporar com a prova a la causa– que no es va assabentar de res i fins i tot que, malgrat que havia atès diverses trucades, el seu acompanyant ni tan sols va esmentar ni va deixar traslluir preocupació pel que passava, però qüestionen aquesta versió perquè donen per descomptat que l’obligatorietat de dir la veritat, que implica anar a declarar com a testimoni, podria refrescar la seva memòria.
Carlos Mazón havia aprofitat la proximitat del Nou d’ Octubre, Diada de la Comunitat Valenciana, per concedir tres entrevistes –dues a mitjans escrits i una, gravada, a una periodista de la televisió autonòmica Á Punt – en què va transmetre un missatge una mica paradoxal per venir d’un líder polític: Mazón va voler deixar clar que, mentre el territori valencià patia la catàstrofe natural més gran que ha conegut aquesta generació, malgrat que estava, segons confessió pròpia, plenament informat del que passava, va optar per no transmetre cap instrucció ni prendre cap decisió i deixar als subordinats plena llibertat d’actuació.
Es tracta d’una posició sorprenent potser des d’un punt de vista polític, ja que contravé tot el que defineix el lideratge, però que des de l’àmbit legal s’interpreta com una estratègia de defensa que reforça el distanciament amb què el mateix Mazón va continuar l’acció del seu govern davant la recent dana que la Generalitat va abordar amb l’anticipació i prudència que es van trobar a faltar el 29 d’octubre. Si el cap del Consell insisteix que aquesta emergència catastròfica no requeria la seva intervenció, que no hi havia motiu per interrompre un dinar de feina que es va allargar prop de quatre hores, prendre el comandament en la més recent crisi hauria contradit el seu missatge. Tot i això, al marge de les conseqüències polítiques que es derivin d’aquesta actitud, la interlocutòria redactada pel president de l’ Audiència obre una bretxa que, sens dubte, les acusacions provaran d’aprofitar: la responsabilitat per omissió. La interlocutòria de l’ Audiència assenyala que “analitzar o investigar el fet –per acció o omissió impròpia– del president de la Generalitat la tarda del 29 d’octubre del 2024, en l’espai del procediment penal, exigiria que hi hagués indicis que va tenir alguna participació eficient en la presa de decisions –o en l’omissió en aquestes decisions– en el si del Cecopi per qui detenia el Comandament Únic i, en particular, en aquelles l’adopció o omissió de les quals es podrien vincular causalment, en els termes exigits per la imprudència penal, amb la causació de les morts i les lesions investigades. Si existissin aquests indicis, seria procedent, exposició raonada mitjançant, instar al TSJ l’obertura d’un procediment penal per investigar l’aforat”. La sobretaula d’ El Ventorro va ser llarga. Tant que encara no s’ha acabat.