Diu la dita que tots mereixem una segona oportunitat. En això treballa Rafael Recio (52 anys, Ripollet). Abans del 2017, gaudia d’una bona posició. Dirigia la seu a Barcelona d’una multinacional alemanya. Però un bon dia, explica, va cometre un error i va acabar entre reixes. Allà, a la presó, va passar set anys durs (dos a Brians i cinc a Lledoners). L’experiència va ser tan traumàtica que va intentar llevar-se la vida dues vegades. El març del 2024 va obtenir el tercer grau. Sens dubte, una bona notícia, encara que se li feia una muntanya reinserir-se a la societat, especialment venint d’on venia. Gràcies al programa Reincopora de la Fundació La Caixa, fa vuit mesos que va trobar feina.
“Ho vaig passar molt malament a la presó”, afirma. Especialment, sosté, perquè no s’ha dedicat mai a la delinqüència. “Vaig cometre un gran error que va suposar una gran fractura a la meva vida. Quan no ets un delinqüent i et trobes allà, crec que encara ho passes pitjor. La resta d’interns ho noten, ho saben i es volen aprofitar de tu”.
Abans de ser reclús, dirigia una empresa; ara gestiona una nau de l’Associació Social Andròmines
Explica que cada dia que obrien la porta de la seva cel·la i havia de conviure amb la resta de reclusos era una autèntica lluita. La situació era tan irrespirable que va tenir dos intents de suïcidi –“imagina’t si ho vaig passar malament”–, que el van portar a anar al psiquiatre (encara hi va) i a medicar-se.
Abans de convertir-se en reclús, dirigia la seu a Barcelona d’una multinacional alemanya. Era una feina gratificant, explica, però amb un nivell d’estrès molt alt. Això el va portar a patir ansietat, i fins i tot a caure en una depressió. “No vaig saber gestionar l’estrès, i tinc aquesta espina clavada”. Una cosa, diu, el va portar a l’altra, i l’altra, a una tercera, i així successivament. “Un dia, un dels treballadors em va oferir cocaïna; la vaig rebutjar. Posteriorment, hi va haver més oferiments, fins que vaig cometre l’error d’acceptar-la. Quan la tastar, vaig pensar: ‘Jo puc amb aquesta empresa i tres més’. Va ser la meva perdició”.
Per sobreviure a la presó, omplia l’agenda del dia amb activitats: anava al gimnàs, anava a l’escola... Fins al punt que es va graduar en Administració i Direcció d’Empreses, grau que havia començat abans d’ingressar-hi. Fins i tot va impartir classes d’anglès. “Jo treballava en aquell idioma”.
Més enllà d’exercir de professor, hi va fer més feines. “L’últim que vaig fer va ser de cuiner”. També va ser responsable de l’economat, cosa que li va guanyar alguna enemistat. “Hi havia interns que em demanaven que els fiés sota el pretext que al cap de pocs dies cobrarien. M’hi negava moltes vegades. Però esclar, després has de sortir al pati”. Assegura que una vegada, de la pallissa que li van donar, el van ingressar a l’hospital inconscient, i tot perquè es va negar a donar un paquet de tabac a un reclús. “La presó és així. També aprens a defensar-te: o et defenses, o no sobrevius”.
Ell va sobreviure. I va obtenir el tercer grau. El panorama que es va trobar a casa no va ser fàcil. Els sogres, tots dos amb alzheimer avançat, vivien allà. Va dir a la dona que no contractés ningú per cuidar-los, que els cuidaria ell.
També es va centrar a recuperar la relació amb la família, una cosa que no va ser fàcil. “No sabia de què parlar amb els fills [en té dos, bessons: noi i noia de 18 anys]. Això cal viure-ho. Quan vaig entrar a la presó, tenien deu anys. Quan en vaig sortir, 17. Ja no podia parlar amb ells d’en Pocoyó”.
Després de cuidar els sogres durant gairebé un any, va acabar desgastat. “Era depressiu, però pensar en mi em semblava egoista. Al final ho vaig parlar amb la dona. Necessitava el meu sou i la meva feina, recuperar la meva vida”. Allà va ser quan va entrar en contacte amb el programa Reincorpora de la Fundació La Caixa; n’havia sentit parlar. El van ajudar a actualitzar el currículum, i després de tres entrevistes, li va sorgir una ocupació. Ja en fa vuit mesos.
“La feina m’ha tret del clot”, conclou.
