L’urbanisme acostuma a marcar bona part de l’esdevenir de les ciutats, però en el cas del Walden 7, un sol edifici va suposar un abans i un després a Sant Just Desvern. L’any 1975 es va inaugurar l’obra dissenyada pel Taller d’Arquitectura dirigit per Ricardo Bofill, un fet que va comportar canvis que avui dia continuen vigents. Es va eixamplar la ciutat cap a on hi havia una cimentera i fins i tot va significar una transformació sociològica a la localitat del Baix Llobregat. Mig segle després, un miler de veïns conviuen sota la inspiració d’aquella idea de vida comunitària i volen crear mecanismes per millorar la gestió del llegat d’una construcció única i difícilment reproduïble situada a quatre passes de Barcelona.
“Sense cap dubte, Sant Just Desvern no seria el que és avui dia sense el Walden 7”, considera l’alcalde del municipi, que actualment té 20.815 habitants, Joan Basagañas. “Ha estat més important que qualsevol pla urbanístic. A més, és el referent visual de la localitat”, afegeix, fent referència al fet que l’edifici, conegut i estudiat, va ajudar a situar la ciutat al mapa.
Segons Basagañas, la creació va suposar “canvis tangibles i intangibles” a Sant Just Desvern. “Urbanísticament, el poble va créixer cap allà i va superar els límits de l’antiga cimentera”, recorda l’alcalde.
El projecte era inicialment més ambiciós i incloïa altres edificis que no es van culminar. Però al marge d’això, a la zona hi van acabar emergint una plaça, equipaments públics com un ambulatori i altres blocs d’habitatges. Bona part d’aquests pisos van ser alçats per l’empresa municipal d’habitatge, Promumsa, que oferia llars públiques als veïns. “Ara els habitatges s’estan liberalitzant, però durant un temps va ser una de les poques borses d’habitatge assumible per a la classe treballadora”, assegura el batlle.
Per Basagañas, l’edifici també va suposar un altre canvi menys perceptible, però tant o més important. “No només va ser un canvi urbanístic, també va modificar la morfologia sociològica de la ciutat amb l’arribada de professionals liberals de Barcelona”, remata l’alcalde. Una herència que continua vigent.
Com és viure al Walden 7? Natalia Bravo és l’actual presidenta de la comunitat de propietaris: “És com un barri en vertical. Aquí conviuen persones amb molt pocs recursos amb d’altres que en tenen molts. També tenim veïns de diverses nacionalitats i amb professions de tota mena”, descriu. Bravo hi viu des de l’any 1996 i diu que li proporciona sensació de “llibertat, seguretat i privacitat”. També s’ha generat un sentiment de pertinença. “Soc una waldenita ”, reivindica.
Des de l’exterior, mirant el color marró argilenc que en certa manera recorda el Llobregat, la seva imponent alçària de 40 metres i la seva forma irregular, es pot tenir la sensació que els veïns del Walden 7 viuen amuntegats de qualsevol manera. “Però no és un formiguer, es respira tranquil·litat”, aclareix Bravo. Fins i tot els colors de l’interior, aquosos, generen un ambient diferent del que es pot intuir des de fora.
En tot cas, a la presidenta dels veïns el que més li agrada és “el concepte de comunitat”, que es plasma, entre altres coses, en diversos espais comunitaris, com una sala cultural amb la seva petita biblioteca, entre d’altres. També en les activitats que els veïns solen organitzar i als patis d’aquest edifici, que és com una espècie de laberint connectat.
El Col·legi d’Arquitectes destaca la seva singularitat i el treball conceptual dels impulsors
Aquesta vida comunitària és precisament un dels principals objectius dels ideòlegs del Walden 7. “El Taller d’Arquitectura va reunir arquitectes, filòsofs, sociòlegs, pensadors...”, recorda Guillem Costa Calsamiglia, degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ( COAC). Entre ells hi havia els germans Anna i Ricardo Bofill, Salvador Clotas, Ramón Collado, José Agustín Goytisolo, Joan Malagarriga, Manuel Núñez Yanowsky, Dolors Rocamora i Serena Vergano.
Costa Calsamiglia rememora que el grup, que es reunia “a finals de la dictadura, en un moment de molt moviment polític”, es va inspirar en lectures per projectar l’immoble. De fet, fins i tot el nom del projecte emana de llibres. Concretament, de Walden 2 , del psicòleg i filòsof social nord-americà Burrhus Frederic Skinner, que al seu torn pren com a referència Walden , de Henry David Thoreau.
El degà del COAC explica que es “va traslladar la utopia d’una manera de viure col·lectiva en un edifici”. En el seu moment, l’arquitecte i poeta Joan Margarit va escriure que el Walden “no és només una arquitectura. És una manera de viure. L’edifici t’obliga a mirar d’una altra manera, a conviure diferent. Això no és sempre fàcil, però és molt poderós”.
Més enllà d’aquestes idees, Costa Calsamiglia destaca que el Walden 7 té una “aplicació de la geometria i la matemàtica molt fort”. Els habitatges es van construir a partir de la repetició d’un mòdul bàsic de 28 m2, que es combina de múltiples maneres, per això hi ha pisos grans i petits i tots són diferents. Fins i tot hi ha qui se n’ha comprat més d’un i els ha ajuntat. “Però tots els habitatges són molt dignes, és una densitat de població molt pensada”, aclareix Costa Calsamiglia.
Amb tot, el degà del COAC destaca la “singularitat” del Walden 7, que és “ difícilment repetible” i que en el seu moment “va trencar” amb l’estil de barris que es creaven a l’àrea metropolitana de Barcelona durant la dictadura franquista, amb grans acumulacions de pisos, de vegades en condicions indignes.
El Walden 7 suposa un llegat arquitectònic i social i no sempre és senzilla la seva gestió. “Els costos de manteniment són molt elevats”, afirma Natalia Bravo sobre un edifici catalogat com a bé cultural d’interès local. Per això, des de la comunitat de propietaris es treballa en la creació d’una fundació vinculada al bloc. “Seria molt important per preservar l’edifici i cuidar la comunitat”, diu. Esperen perfeccionar, per exemple, les visites i els rodatges per convertir-los en una font d’ingressos.
Amb motiu del 50è aniversari, al Walden 7 hi ha una exposició commemorativa i s’estan duent a terme una sèrie d’actes, com concerts, i fins i tot una cursa que puja les seves infinites escales.
El Walden 7 també va viure una part fosca. El 1977, per defectes de construcció, les rajoles que cobrien l’edifici van començar a caure. En aquell temps es va truncar la continuïtat del projecte amb altres edificis connectats. Amb problemes estructurals, va començar un periple de demandes dels veïns a l’empresa promotora, Ceex 3, que va acabar trencant i sol·licitant la declaració de ruïna.
L’edifici va patir una època polèmica, però van descartar l’enderrocament i es va acabar rehabilitant
“Hi va haver un procés de decadència i es va convertir en un problema social. Però l’Ajuntament va descartar la demolició i va apostar per la rehabilitació, amb la complicitat del ministeri i la Generalitat”, recorda l’alcalde de Sant Just Desvern. El Consistori va aconseguir els solars adjacents per fer-hi pisos públics i equipaments. La rehabilitació es va iniciar el 1993 i va finalitzar dos anys després.
