En el 48h Open House Barcelona es genera una companyonia semblant a la dels viatges organitzats. La cua, compartir ascensor, aguantar una porta, cedir el pas als passadissos, esperar els grans... En l’edició número 16 d’aquesta iniciativa s’ha unit a la llarga llista de propostes l’edifici Estel, a l’avinguda Roma. És una peça única (avui no obre, em sap greu...), i a aquesta sensació de passeig en família es va afegir ahir l’emotiu retrobament d’extreballadors de Telefónica que durant dècades van ocupar una taula en aquest immoble d’arquitectura racionalista. “Tu ets telefònic, no?”, pregunta l’ Antoni a un rostre familiar. L’home nega amb el cap un punt contrariat, tot i que a en Joaquim, un altre exempleat de visita, també li sona la cara. Als cinc minuts, un crit des del grup que va just al darrere: “ Quim!”. Un altre col·lega dels anys noranta amb qui van compartir planta i vetusta tecnologia. “Això es mereix una selfie ” . Abraçada i fotografia per al record.
També la Maribel va treballar durant anys a l’edifici Estel. “No teníem cantina, a tot estirar una sala de descans amb una cafetera”. El pati interior no existia perquè els edificis –un de set plantes i un altre de 14– que formen el conjunt estaven units. El departament d’informació (el telèfon 003), el de commutació, el de planificació, transmissions, demanda, el de comunicacions nacionals i internacionals. “Érem gairebé 2.000 persones, i material per tot arreu”, evoca en Joaquim des del terrat que no havia visitat mai.
Extreballadors de Telefónica recorden vells temps en la visita a l’edifici Estel
Crida l’atenció el fort contrast entre la finca i el carrer. D’una banda, un edifici majestuós que ha sabut convertir un esquelet en descomposició en un imponent i modern contenidor d’oficines, amb auditori, gimnàs, sales de reunions, menjador, un vestíbul de pel·lícula. Fa goig veure-ho, i fa goig comprovar que la rehabilitació és de vegades molt millor que començar de zero. De l’altra, una artèria magna, de les poques que comparteixen l’amplada de les més grans (la Diagonal, la Meridiana i la Gran Via), però que ha quedat congelada en el temps, amb parterres inerts, bancs destruïts, asfalt a tot arreu i cotxes aparcats en semibateria, com si aquí, entre Viladomat i Tarragona, sempre fos el dia de Sant Esteve. És, a més, un dels pocs carrers –amb Pere IV, el Paral·lel, la ronda de Sant Antoni, Pi i Margall o l’avinguda Mistral- que trenquen amb la malla de l’ Eixample. En aquest cas, al bo d’Ildefons Cerdà, a qui Barcelona continua retent homenatge amb una ronyosa rotonda a la frontera amb l’Hospitalet, no li va quedar cap altra opció que respectar les vies del tren, que a l’avinguda Roma no van quedar completament cobertes fins al 1976. Per això fins al franquisme, el carrer portava el nom de Diagonal del Ferrocarril.
El 2004 i el 2010 es van dur a terme reurbanitzacions; primer fins a Urgell i després fins a Viladomat. Es diu que tots els camins arriben a Roma, però pel que fa a les obres de millora, al projecte pendent fins a la terminal de trens li han passat al davant les reformes de les Glòries, la Via Laietana, la Meridiana o la Rambla. Fins i tot es va colar Pi i Margall, un altre fòssil urbanístic que demanava a crits una actualització.
“L’edifici no té res a veure amb el que teníem nosaltres –assevera en Miguel, un altre veterà de Telefónica de visita a l’ Estel–, però l’avinguda Roma està igual”. Just davant de l’entrada principal hi ha dos bancs de fusta trencats, restes del botellot de divendres i un parterre que no sedueix ni els gossos. Amb prou feines hi ha trànsit perquè les transformacions prèvies ja van restringir el pas de vehicles, i la vida comercial és més aviat escassa. “Tampoc no hi havia gran cosa llavors –afegeix aquest extelefònic–, però sí que recordo un restaurant a Provença amb Calàbria al qual solia anar a dinar; ara aniré a veure si continua obert”. El més probable, no ens enganyem, és que ja hagi passat a millor vida.