Costa de trobar en la història criminal recent un comportament delinqüencial que s’assembli al que protagonitza Remedios Sánchez Sánchez. Aquesta dona d’A Coruña de 68 anys va ser detinguda el 8 d’octubre a la bugaderia de la presó de Teixeiro, on compleix una condemna de 144 anys i vuit mesos per l’assassinat de tres octogenàries i per deixar-ne malferides cinc més, el 2006 a Barcelona. Dinou anys després, la dona va aprofitar el quart permís penitenciari per presumptament matar Carmiña G.V., de 91 anys, i robar-li els 450 euros que, segons els seus dos fills, van trobar a faltar a casa, a l’avinguda de Monelos d’ A Coruña.
Els policies treballen en un informe ampliatori de les primeres diligències que van lliurar al jutjat, on reconstrueixen els passos de Remedios durant els permisos. Revisen, una per una, les morts d’octogenàries que van tenir lloc els dies que la sospitosa era fora de presó. Unes sortides planificades que van tenir l’aprovació de la junta de tractament de Teixeiro, del jutge de vigilància penitenciària i de la fiscalia.
Aquests permisos obligaven la dona, i ho va complir, a presentar-se cada dia a les dependències policials. Remedios estava sota la tutela de la Pastoral Penitenciària i dormia en un dels pisos d’acollida de l’entitat religiosa.
Pràcticament a cap de les nombroses persones consultades i que van coincidir amb Remedios Sánchez els últims vint anys els va sorprendre la detenció. Per què? “És una assassina en sèrie, una psicòpata sense empatia que aquell juny a Barcelona va anar incrementant el nivell de crueltat contra les dones que entabanava per guanyar-se’n la confiança”, comparteix un dels mossos que la va investigar.
Remedios Sánchez no necessitava assassinar aquestes octogenàries per aconseguir les quatre joies i els pocs diners que guardaven a casa, però va descobrir un plaer, un poder matant que va buscar en cadascun dels següents assalts en què es bastava de la força de les mans per posar fi a la vida de dones vulnerables que li havien obert casa seva.
Els 16 anys que Remedios ha estat entre Brians 1 i Teixeiro no ha rebut mai ni una comunicació ni visita. “A Francisco Javier Almeida, conegut com a monstre de Lardero , el visita una germana, a José Bretón i a Miguel Carcaño, els seus pares, però a la Remi , ni els friquis li escriuen”, revela un funcionari.
Un aïllament que busca i propicia, que va consolidar a Brians i va mantenir a Teixeiro. El dia que va entrar a la presó de Sant Esteve de Sesrovires es va mostrar nerviosa i va advertir a les funcionàries que anessin amb compte perquè estava diagnosticada del mal de les cames inquietes. Hores abans, després de la detenció, es va encarar amb el jutge que va anar amb els mossos al pis on vivia a Sant Andreu per a l’ escorcoll. Era complicat obrir la porta i el magistrat li va preguntar si la podia obrir ella. “M’hi heu portat vosaltres; per tant, obriu vosaltres”, li va deixar anar a poca distància i de males maneres.
De seguida es va adaptar a la presó i no va trigar a destacar com una interna responsable i eficaç en les seves tasques. Poc temps després va ser nomenada ordenança del mòdul especial, on es troben les internes conflictives i sancionades. S’encarregava de netejar les instal·lacions comunes i les cel·les que quedaven buides i de repartir els àpats.
No va ser mai una presa de la confiança de les funcionàries. Al contrari. Les treballadores sempre van marcar distàncies amb ella perquè era “impenetrable”, recorden. “Freda com una panna de glaç. Invisible. Passava tan absolutament desapercebuda que no vam ser ni conscients de quan se’n va anar”, indica una altra. En tots aquests anys ni una sola vegada es va referir als crims de les àvies; per tant, no va mostrar cap penediment.
L’assassina d’àvies no ha rebut ni una visita ni una trucada en les dues dècades que fa que està empresonada
Tampoc no va mantenir ni mitja conversa personal amb les treballadores ni la resta de preses. No li van donar càrrecs amb autoritat sobre la resta de les internes, perquè ho hagués aprofitat per maltractar-les. Per això no va compartir mai cel·la, ningú no volia estar amb una dona plena de manies que mantenia el seu espai com si fos la cel·la d’un monestir de clausura, sense res més que el que era imprescindible i una col·lecció de draps de neteja a l’armari. Es va convertir en una obsessa de l’ordre i la higiene. “No es podia trepitjar el terra si estava acabat de fregar. Si t’enxampava, et deixava anar una mirada que glaçava la sang”, diu una altra.
Una funcionària ja jubilada recorda que els últims mesos abans del trasllat a Teixeiro va canviar d’actitud. “De sobte la vaig veure somriure per primera vegada”. Havia conegut un pres amb qui va començar a intimar, gallec com ella. “Van demanar el trasllat junts a Teixeiro”. Les fonts consultades a la presó d’ A Coruña no recorden, però, que Remedios es comuniqués amb ningú allà. Un pas per la presó calcat a l’anterior. No va trigar a aconseguir feina a la bugaderia, per la qual rebia 400 euros mensuals al peculi carcerari.
La investigació pel crim de Carmiña continua secreta i la titular del jutjat d’instrucció 6 d’ A Coruña, María Jesús García García, tutela de prop el treball dels policies després que s’estigués a punt de cometre l’error de passar la mort com a mort natural.
Reservada, Carmiña va conèixer Remedios Sánchez i li va obrir casa seva. El 3 d’octubre, el net que dinava cada dia amb l’àvia la va trobar al bany, amb la gorra de la dutxa sobre la cara. Hores després, els fills de la víctima van visionar les imatges de la càmera que havien instal·lat a l’habitatge i van veure una dona desconeguda prenent-se un cafè i sortint del pis carregada de bosses d’escombraries.
Els fills van traslladar els dubtes a la policia, que els va compartir amb la jutgessa que va ordenar aturar la vetlla, ajornar el funeral i enviar el cos a l’ Institut Anatòmic per fer-ne una autòpsia. El cadàver va revelar que la mort havia estat violenta, per asfíxia i amb lesions.
Els policies van tornar al domicili i van recuperar la gorra de dutxa. Van aconseguir una empremta dactilar que els ordinadors van revelar que era de Remedios Sánchez. Van investigar i van comprovar que aquell 3 d’octubre la dona estava de permís.
Cinc dies després, els policies es van traslladar a Teixeiro, es van entrevistar amb el director, José Ángel Vázquez, i li van comunicar que venien a detenir Remedios Sánchez. Van escorcollar la cel·la, pulcra i minimalista com la que havia deixat a Brians, a la recerca d’alguna pertinença que es pogués haver emportat de casa de Carmiña.
Un dels mossos que la va investigar al seu dia no oblida la tauleta de nit de l’habitació de Remedios a Barcelona. “Era un museu dels horrors. El que sempre havia vist a les pel·lícules ho tenia allà davant. Exposats com a trofeus hi havia objectes personals de cadascuna de les víctimes. Una targeta rosa del metro, una arracada, medicines, una figura...”.
Com ja va passar fa 16 anys, Remedios Sánchez es va tancar i es va negar a declarar. Des de la detenció, ocupa un llit del mòdul d’infermeria i està sota vigilància perquè se li ha aplicat el protocol d’un suïcidi improbable.
Freda, reservada i distant, no es va referir mai als crims de Barcelona ni va parlar de la seva vida personal
Els investigadors s’afanen a comprovar si durant els permisos anteriors hi va haver altres morts d’octogenàries a A Coruña i els voltants. Les revisen minuciosament totes, per si de cas.
La senyora Rosa, una de les supervivents del 2006, va explicar a un mosso com va obrir la porta a la dona que amb dolçor li va demanar un got d’aigua. Quan es va capgirar, la senyora, de “mans grans i fortes”, s’havia transformat en una altra: “Li van sortir ulls de tauró”.
