Va passar de matinada. El 5 d’abril del 1988 dos lladres van aconseguir accedir a la Fundació Miró trencant a cops un dels grans finestrals. Els vidres no estaven reforçats per falta de pressupost i el vigilant que hi havia a la sala (un jubilat de l’empresa municipal de transports) no anava armat. Alertat pel trencament de vidres, l’únic que va poder fer és cridar per foragitar-los. La policia va sospitar que aquell robatori era obra d’uns simples aficionats que, malgrat això, es van endur sense dificultat sis quadres de la primera època de Joan Miró, excepte un datat el 1921, que no estaven assegurats perquè una prima que cobrís tots els riscos era impagable. Les alarmes tampoc no estaven connectades amb la policia. Rosa Maria Malet va ser directora del centre 37 anys, però té molt clar quin va ser el seu pitjor dia.
Dos mesos després, Santiago Tarín i Jordi Bordas informaven a La Vanguardia que els quadres havien estat recuperats en dos amagatalls, un en una localitat pròxima a Barcelona i l’altre a Palència, i que els lladres, un uruguaià i un espanyol, eren dos pispes de pisos que havien escollit la Miró perquè era una presa fàcil, amb una seguretat que no estava a l’altura del patrimoni que custodiava. La policia els va detenir quan provaven de bescanviar els quadres per cocaïna a un narcotraficant italià (la venda els estava donant problemes i volien desfer-se’n com més aviat millor). Però el cop havia estat tan fàcil que planificaven repetir al Museu Picasso, fugint amb moto pels carrers de Ciutat Vella. “ Aviseu-los, perquè si no ho fem nosaltres ho faran d’altres”, van pregar a la policia.
“Avui seria impensable que passés una cosa així”, considera Francisco de la Fuente, ex director de seguretat del Museu Thyssen-Bornemisza. “I tampoc un robatori com el del Louvre”, afegeix. “No em fa res dir-ho, i és una cosa que corroboren els nostres col·legues internacionals quan venen aquí de visita, la seguretat dels museus espanyols és de les més altes del món”, argumenta. Res a veure amb aquella situació d’indefensió viscuda a la Miró, que arran d’aquell cas va canviar els vidres per uns d’alta seguretat i va implantar un sistema efectiu d’alarmes. O amb les flaqueses passades del Museu del Prado (vegeu informació adjunta), que avui és una de les poques pinacoteques del món que disposa d’una comissaria de policia a les seves instal·lacions. Una mesura excepcional però altament eficaç que aquesta mateixa setmana, encara amb la commoció del robatori de les joies, reclamava per al Louvre la seva presidenta, Laurence des Cars.
“Aviseu el Picasso, si no ho fem nosaltres ho faran d’altres”, van dir a la policia els lladres de la Fundació Miró
Abans de convertir-se en una fortalesa pràcticament infranquejable, el Prado havia donat molts senyals de debilitat. El 1961 un lladre va escalar amb sorprenent facilitat la façana del museu, però quan va arribar a la cornisa es va desprendre part de la pedra i va quedar suspès durant uns minuts a l’aire, per acabar estavellant-se a la calçada. Els vigilants el van sentir cridar “mare!, pare!”, i a la butxaca hi van trobar el plànol que l’havia de conduir fins a Las majas de Goya. Quatre anys després, dos periodistes van fer sortir els colors a la direcció del museu amb una acció de denúncia que va crear malestar: un d’ells va entrar en una sala, va despenjar un quadre i l’hi va passar a l’altre, que l’esperava disfressat d’operari, a través d’una finestra. Així de senzill. Van fotografiar l’acció i van aixecar acta notarial. No hi va haver danys però l’orgull va resultar ferit.
La situació als museus espanyols va començar a fer un gir radical als anys noranta, quan es va promulgar la llei de seguretat que obligava a donar d’alta els departaments de seguretat al Ministeri de l’Interior i posar-hi un director de seguretat habilitat pel ministeri. “Jo m’incorporo al Thyssen el 1992 i amb prou feines sabia res de museus. M’ho vaig haver d’inventar tot. De mica en mica, a mesura que es van anar creant els departaments, vam començar a fer reunions amb experts, ens explicàvem el que ens havia anat bé, el que fallava... i així vam crear un grup de coneixement molt gran que ens va fer evolucionar a gran velocitat”, assenyala De la Fuente, que després va fundar l’associació de professionals en protecció del patrimoni Protecturi, de la qual és portaveu.
Per l’expert, la seguretat es basa en quatre pilars: les mesures físiques, com ara portes i reixes; les mesures electròniques ( càmeres, detectors d’intrusió...); els procediments operatius (plans d’emergència...), i l’element humà (vigilants, auxiliars...). “En el cas del Louvre va fallar estrepitosament tot, va ser un despropòsit colossal”, opina, i confessa –“ets la tercera que ho sap després de mi mateix i la meva dona”– que al gener va escriure a la directora de seguretat del museu francès oferint-se a ajudar, “sense cobrar res, només despeses de desplaçament, a implementar un model d’èxit com l’espanyol”. “Els problemes ja eren evidents. Ningú no va respondre. Vaig insistir al juny. Res. La desídia és total. Ara els he enviat una noteta: ‘Mireu què ha passat, feu el que us doni la gana’. Com pot ser que al seu web anunciïn que hi ha sales tancades per falta de personal? Com s’ho permeten?”, exclama.
Però el cert és que aquest és un problema que també pateixen des de fa anys els museus estatals espanyols i que, després d’infinitat de protestes, el Ministeri de Cultura es va comprometre a pal·liar abans de finals d’any amb la contractació d’un centenar de treballadors. Els museus comparteixen la percepció de De la Fuente sobre la seva pròpia seguretat? Impossible saber-ho. La millor mesura de seguretat és mantenir la boca tancada i molt menys qüestionar-la públicament. Des del MNAC, on el 1991 va desaparèixer durant la remodelació del Palau Nacional el portapau de Sixena, una peça gòtica que 34 anys després continua desapareguda, Tomàs Rabadán, el seu director de seguretat, dona detalls com ara que disposa de personal de vigilància les 24 hores del dia o de prop de 500 càmeres de seguretat. Al Reina Sofia responen que els protocols estan en continu estudi perquè siguin tan eficaços com sigui possible. “Però no hem detectat fallades que indiquin la necessitat d’implementar noves mesures”, afegeixen. I al Prado, que l’any passat va assolir la xifra rècord de 3,46 milions de visitants, guarden silenci, però sembla que han pres nota de l’episodi de París i han obert un procés de licitació valorat en 19,2 milions d’euros per renovar el seu servei de seguretat i atenció al públic, la qual cosa significa un increment del 25% en aquesta partida.
“Són molts els robatoris que no es donen a conèixer, sobretot en l’àmbit dels museus privats americans, que depenen de les aportacions de tal o tal magnat o de les donacions de col·leccionistes, i temen que l’impacte d’una notícia així provoqui una retirada de diners o de peces. Però en general, si no és a la llum del dia i a la vista de tothom, se solen portar amb discreció”, apunta Marc Balcells, professor de Criminologia i Dret Penal de la UOC, que en les seves investigacions sobre els delictes contra el patrimoni cultural s’ha entrevistat tant amb delinqüents com amb vigilants de sala. En aquest últim àmbit, “on el tedi és palpable”, creu que es podria avançar moltíssim si en lloc de limitar-se a actuar de manera reactiva, quan ja ha succeït un fet, tinguessin, com en altres sectors, una formació proactiva que els permetés actuar de forma no-violenta. “Si veus algú ansiós, que sua molt o que té un comportament erràtic, n’hi ha prou amb acostar-s’hi i preguntar-li si es troba bé. És una manera de dir-li: ‘Compte, t’estem vigilant’”. I posa com a exemple l’acció vandàlica contra la Mona Lisa del 2022 per part d’un activista climàtic. “Com és possible que un home disfressat de dona amb perruca i en cadira de rodes pogués arribar fins
a la pintura sense que ningú
l’aturés abans?”, es pregunta.
És evident que el risc zero no existeix i, en tot cas, intervé De la Fuente, el gran perill no són els lladres sinó els visitants. “Tu, amb un pintallavis, pots destrossar una obra. Què fem? Prohibir l’entrada de maquillatge? Cal trobar sempre un equilibri en tot”. Confia que la IA serà d’una gran utilitat per detectar comportaments sospitosos que avui les càmeres de seguretat registren però no saben interpretar. La presència, per exemple, de lladres que fan inspeccions prèvies. Erik el Belga presumia d’haver-se emportat, el 1981, més de 70 obres de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú, aprofitant l’hora en què els guàrdies civils de la caserna del costat, segons havia observat, es reunien per veure el telenotícies.
El Museu del Prado disposa des dels anys setanta d’una comissaria pròpia a les instal·lacions
En el cas de les joies del Louvre, a l’exdirector de seguretat del Thyssen l’olfacte li diu que no ha estat un robatori a l’ús, sinó que es tracta d’un segrest. “Al Louvre tenen un enrenou de nassos i han de solucionar-lo aviat perquè tothom està amb les destrals aixecades. Donarien fins el fetge si els hi demanessin a canvi de recuperar les peces. Per què les valoren en 88 milions? Per què aquesta xifra i no una altra? Crec que és un missatge als lladres: ‘Aquesta és la quantitat que estem disposats a donar’. Ha passat altres vegades. El segrest d’art no és nou i, si et poses a la pell del delinqüent, és menys embolic que segrestar una persona: no es posa malalta, no se l’ha d’alimentar, no prova d’escapar-se. I, a sobre, es paguen molts més diners. El més fàcil és dir: ‘Us les deixem aquí, ens pagueu, dieu que les heu trobades i en paus’. Tant de bo no m’equivoqui perquè, si no, oblida-te’n”.
