La traducció sol determinar el to d’una novel·la. Passa amb El paseo , de l’autor suís Robert Walser, en l’edició de Siruela traduïda de l’alemany al castellà per Carlos Fortea. Podent haver traduït la frase inicial “ Ich teile mit...” per la fórmula “Comunico que”, el traductor va optar per una fórmula més categòrica: “ Declaro que una hermosa mañana (segueix el text), ya no sé exactamente a qué hora, como me vino en gana dar un paseo, me planté el sombrero en la cabeza, abandoné el cuarto de los escritos o de los espíritus y bajé la escalera para salir a buen paso a la calle”.
Tota traducció té la seva música i el seu sentit, com la que va fer Teresa Vinardell Puig per a la versió catalana ( La passejada ) publicada al seu dia per l’editorial Flâneur: “ Faig saber que , a mig matí...” Però si ens referim als cèlebres passejos barcelonins de Lluís Permanyer, mort dijous als 86 anys, sens dubte resulta més adequat basar aquest article en l’opció més ferma i menys funcionarial de Carlos Fortea: “Declaro que una hermosa mañana, como me vino en gana dar un paseo...” El fet és que, sense caure mai en l’arrogància, el cronista oficiós de Barcelona es va anar revestint al llarg de la seva carrera d’una autoritat que li permetia més afirmar ( declaro ) que comunicar ( es fa saber que ).
Com el protagonista de Robert Walser, el cronista barceloní es va revestir d’autoritat gràcies al passeig
Una amiga em va regalar la novel·leta de Walser quan ja treballava a La Vanguardia i coneixia les cèlebres caminades diàries de Permanyer per l’ Eixample, així que, en l’inconscient, sempre vaig associar aquell primer paràgraf prodigiós del suís amb la imatge del meu company de redacció creuant amb determinació el llindar del seu domicili al carrer Casp, declarant, com qui no vol la cosa, la seva bona disposició a afrontar un nou dia. Diria fins i tot que, prim i de cabellera generosa, evocava el també octogenari Mick Jagger quan es desplaçava per les voreres barcelonines amb el mateix caminar resolt que el líder dels Rolling Stones encara fa servir als escenaris.
Sens dubte, part d’aquella autoritat que es va guanyar a pols Permanyer es devia al seu hàbit de caminar amb el cap alçat. Perquè el periodista era de les poques persones que encara travessaven la ciutat sense mirar el telèfon mòbil (no consta que en tingués cap). Aquesta actitud, gairebé revolucionària en els temps que corren, li permetia recopilar mentalment dades que després processava als seus articles. Mirar el que ja ningú no mira, com les remuntes que enlletgeixen l’arquitectura original, els esgrafiats mal preservats, la degradació del patrimoni o els canvis al paisatge humà i comercial, li donava un clar avantatge.
Lluís Permanyer travessant el carrer Pelai amb Joan de Sagarra el 1996
D’alguna manera, i de forma cada vegada més evident, el fet de viure la vida a través de pantalles ens acaba encapsulant en reserves tribals que ens allunyen cada vegada més de la complexa i inclassificable realitat. Per molta resistència que s’oposi, l’algoritme acaba construint al voltant de l’individu un mur que el separa de les persones que no pensen com ell. Intramurs, els missatges que ressonen són els que aquell individu desitja en el fons sentir. Per això resulta avui tan subversiu esforçar-se per fer una observació honesta, crítica i documentada del món real: caminar per rutes no trillades i, sobretot, mirar per un mateix, abans que ens diguin què hem de mirar.
En aquest escenari, podríem qüestionar-nos si és més progressista ser vianant exercint aquesta mirada curiosa a l’estil Permanyer que anar en cotxe ( pendent del trànsit), metro o autobús (endollat al mòbil). La pregunta pot semblar-nos avui molt naïf, però com més presoners siguem de nostre jo algorítmic, més urgent serà recuperar la mirada neta del passejant i constatar que el món és més divers, complex i inaprehensible del que ens mostra el nostre influencer de capçalera.
