Els últims afusellats del franquisme

Passejant un bon dia amb el seu fill, a prop de casa, Aroa Moreno Durán (Madrid, 1981) va descobrir que allà, a Hoyo de Manzanares, hi havien executat tres joves militants del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota ( FRAP) el 27 de setembre del 1975. Dos membres d’ETA també van ser afusellats aquell dia. Fa cinquanta anys.

Aquesta és la gènesi de la seva novel·la Mañana matarán a Daniel (Random House), en la qual l’autora va entrellaçant la seva situació personal –una relació de parella conflictiva, agreujada per la criança d’un nen– amb els descobriments que la seva investigació obsessiva en arxius i premsa de l’època va traient a la llum. També amb les seves entrevistes i trobades amb alguns dels testimonis supervivents.

L’autora es rebel·la contra l’“herència gairebé genètica del silenci” en les famílies espanyoles

La publicació del seu llibre ha coincidit amb la d’ El verano de los inocentes (Anagrama), on Roger Mateos aborda els mateixos fets des del reportatge. “Jo vaig començar a escriure el maig del 2020, és com que la història es va alçar en aquell moment davant de mi i vaig començar a estirar del fil”, explica l’autora.

Després va deixar el projecte a mitges i l’any passat el va reprendre i va decidir donar-li forma literària i acabar-lo: “Em semblava que era una aproximació diferent al que va passar, més enllà del que es pugui plantejar des del periodisme, des de la crònica”.

El contrast entre el present, la vida quotidiana de la narradora, la seva crisi matrimonial, i el passat, d’una duresa esgarrifosa, és intencionat: “Vaig decidir incloure-hi tot allò que incumbeix la mateixa escriptura del llibre”, explica sobre aquest exercici de metaliteratura. “Tenia dificultats per escriure la novel·la. Havia de dedicar-li molt de temps, molta atenció, molta cura, i de vegades jo no trobava això”, recorda. De fet, afegeix, es llevava a les tres de la matinada per poder escriure amb tranquil·litat.

“Té a veure amb una dona de 40 anys, que és mare, que ha de buscar feina i que escriu una història d’homes, d’homes que manaven, homes que disparaven”, reflexiona. “I homes que van morir, i la mirada d’una dona amb aquestes condicions aportava una cosa diferent”, afirma.

En el rerefons de la seva in­quietud per rescatar de l’oblit en Daniel, l’Hidalgo i en Pito, els àlies dels tres condemnats sense judici legal per l’assassinat d’un policia i un guàrdia civil, hi ha una reivindicació de la memòria col·lectiva: “No hi ha res biogràfic, en la meva família, que tingui a veure amb la repressió, ni amb l’exili, ni hem estat particularment polititzats. Però per ex­plicar-me el meu present necessito mirar cap enrere. I m’és complicat d’entendre la posició de tots aquells que volen deixar-ho estar”, afirma sobre l’amnèsia voluntària d’alguns davant “les ratlles de dolor escrites que encara no s’estan llegint”. I aquí és quan introdueix una idea davant la qual es rebel·la: “L’herència gairebé genètica del silenci”.