Quan va fitxar pel Reial Madrid i li van preguntar com faria jugar l’equip, Xabi Alonso va respondre que no era partidari d’un model estàtic i que aspirava a transmetre emoció, energia, ambició i connexió amb la gent. És una resposta ambigua i intel·ligent, dues característiques que ja el definien com a jugador i que el mantenen viu a la banqueta en espera de satisfer les expectatives generades pel seu fitxatge. Quan jugava contra el Barça, aquesta ambigüitat intel·ligent també es manifestava. D’entrada no semblava el típic jugador rabiós i provocador del Madrid i fins i tot tenia bona premsa. A la pràctica, però, sobretot a l’època Mourinho, era un especialista a sabotejar el joc amb un criteri tàctic que massa sovint degenerava en la duresa dels autèntics destralers .
Alonso no ha perdut la bona premsa. De Liverpool a Leverkusen ha acumulat una experiència avalada pels mestres que va tenir com a jugador: Toshack, Benítez, Pellegrini, Ancelotti, Mourinho i Guardiola, pels seus primers èxits com a entrenador i per un currículum, intimidador, que inclou Lligues, Champions i Mundials. A la sala de premsa i a la banqueta, s’expressa amb una bona educació que s’agraeix i, fins ara, ha defugit l’estridència i ha mantingut una cara de pòquer indesxifrable. Haver viatjat l’ajuda a relativitzar l’entorn. A Leverkusen era –i és– un ídol i de Liverpool en conserva un record inimaginable a Madrid: “A Anfield el suport i el respecte són incondicionals”.
Hansi Flick i Xabi Alonso tenen en comú una bona educació que s’agraeix
Si Alonso és un fill de la Lliga espanyola que ha sofert un procés de germanització, Hansi Flick és un alemany que s’està barcelonitzant per la via ràpida. Ell mateix admet que viu una història d’amor que el fa reaccionar amb una vehemència no apta pels seus nets i que avui li impedirà ser a la banqueta. El seu primer any a Barcelona va ser memorable. A l’èxit hi van contribuir el seu tarannà educat però rigorós, l’habilitat de protegir-se darrere d’un anglès de turista i una capacitat d’adaptació a la cultura del club corresposta pels jugadors, l’afició i els resultats. Potser perquè vivia molt a prop d’on viu Xavi Hernández, tots dos van saber escenificar el traspàs de banqueta amb generositat, saltant-se els fossars de l’entorn, el verí mediàtic i les comparacions odioses.
Els expats del barri que han tingut l’oportunitat de parlar-hi comenten que està encantat, però que de vegades el sorprenen les singularitats de la Lliga de Tebas i de l’ànima culer. A distància, alimenta la llegenda segons la qual passeja el gos quan encara no ha sortit el sol i que aprofita aquests moments per endreçar-se les idees. Unes idees que han tingut l’encert de relativitzar el supremacisme tàctic de l’ADN i que ha simplificat el llibre d’estil a canvi d’aportar criteri bàsic d’esforç i un respecte gairebé paternal –que no paternalista– pels jugadors.
En aquest procés de conversió germànica a la causa mediterrània, el rictus se li ha endurit una mica, sobretot a l’hora d’assimilar els codis d’unes noves generacions poc disposades a heretar la meritocràcia convencional. Ara, quan passeja pel barri, camina més de pressa, conscient que l’observen, no se sap si per felicitar-lo o per criticar-lo per l’episodi de les botifarres. Flick i Alonso també comparteixen, cadascú a la seva manera, un èxit envejable com a guaperes de manual. Flick capitalitza els ulls clars i el somriure tipus Paul Newman, i Alonso, l’elegància, més gèlida i postmoderna, d’un model d’Hugo Boss. Avui els seus equips es trobaran al Bernabeu, un estadi que abans provocava pànic escènic però que, en l’era Flick (que rima amb Montjuïc), és l’escenari preferit d’un Barça errant, impacient per tornar a la casa del pare amb una victòria.