L’Espanyol somia despert

Van sonar violins, va haver-hi focs artificials, va lluir a la grada un tifo en record dels fundadors, també un mosaic blanc-i-blau, i va sonar una cançó composta especialment per al 125è aniversari. Cornellà es va vestir de gala per a una jornada de celebració en la qual fins i tot el més antic aficionat de Sarrià s’hauria sentit orgullós. Va retrunyir l’estadi com en les tardes importants, efusivitat i sentiments a flor de pell, i demostració de la bona salut de què gaudeix l’entitat en l’àmbit social, present també Alan Pace a la llotja. El colofó va ser una victòria contra un magnífic Elx, que suposa molt més que tres punts. Encomanats per l’optimisme que ha estès el nou president aquests dies, equip i afició comencen a creure que no existeixen els límits, que tots els seus somnis es poden complir. Aquesta nit tots ells han dormit en posició de Champions.

Totes les emocions desfer­mades abans del partit no van
desorientar futbolísticament l’Espanyol, equip que amb Manolo González ha trobat l’estabilitat emocional, un equilibri que en altres èpoques era el seu taló d’A­quil·les. Aquesta fortalesa mental és una de les causes per les quals a aquest equip tant li són les circumstàncies que l’envolten, sempre és capaç de trobar la porteria rival, sempre va al límit, sempre competeix. Sigui perquè domina l’escenari o, com ahir, encara que el seu rival monopolitzi la pilota.

El començament va ser elec­tritzant, amb Jofre fent que Iñaki Peña es lluís sense haver arribat ni tan sols al primer minut de joc. El gironí va ocupar el lloc de Dolan a la banda dreta, on va repetir al lateral Rubén Sánchez, clarament un càstig de Manolo González a Omar El Hilali. Els rampells de l’Espanyol van donar pas al govern absolutista de l’ Elx, equip d’autor, en concret d’ Eder Sarabia. Un acordió futbolístic que construeix des de la base sense por i es projecta amb verí als últims metres. Ahir va domar durant molts minuts la fera que pretenia ser l’equip perico. Va ser debades.

Els 18 punts que suma l’equip després de deu jornades suposen el rècord de l’entitat en aquest segle

No va gaudir de la continuïtat desitjada l’Espanyol en el joc, però sí que va aconseguir que Iñaki Peña, porter de l’ Elx, fos el millor jugador del partit. L’ex del Barça va tenir un particular duel amb Pere Milla. El jugador més im­previsible del planter perico va tenir un d’aquells dies d’enorme inspiració, indetectable a la mitja punta i encertat en els desmarcatges a l’espai. Una ment meravellosa, en ocasions, que va voler inventar un dels gols de la Lliga amb un cop de taló dins de l’àrea que buscava fer mal. La resposta de Peña va ser una de les parades del campionat. Purs reflexos i la pilota a córner.

L’ Elx, en canvi, semblava que disparés sempre amb bales de fogueig. El seu enorme domini no es va traduir en ocasions tan clares i els pocs xuts que va provar no van fer mal a Dmitrovic.

Va haver de ser amb una transició ràpida al principi de la segona part com l’Espanyol va doblegar l’inspirat Peña. Un contraatac dirigit per Edu Expósito, que va veure com Carlos Romero el doblava per la banda. Va rebre el valencià i el seu xut va rebotar en un rival abans d’acabar a la xarxa.

L’Elx va monopolitzar la pilota en molts moments, però els blanc-i-blaus van dominar les àrees

L’assetjament sistemàtic de l’ Elx va anar creixent fins al final. Un remat de Josan des de dins de l’àrea va ser la millor opció visitant. Més clara va ser la de Dolan, que a porteria buida la va enviar amunt.

Contra la revelació d’aquesta Lliga, l’Espanyol va guanyar i, a més, ho va merèixer. Amb això firma el seu rècord de puntuació en aquest segle després de deu jor­nades. L’espanyolisme continua somiant. No hi ha millor manera de celebrar el 125è aniversari.