La Xina asfixia Occident en endurir les exportacions de les terres rares

De la guerra comercial a la guerra dels minerals. La Xina ha anat un pas més enllà en les terres rares. I entre les economies occidentals s’està difonent un creixent ner­viosisme. Hi ha motius de sobres. Goldman Sachs, en una anàlisi recent, adverteix que una disrupció del 10% en les indústries dependents d’aquests metalls podria traduir-se en uns 150.000 milions de dòlars de pèrdues en PIB mundial.

Fins i tot els EUA, acostumat a mostrar els músculs amb Pequín, van admetre, per via del secretari del Tresor, Scott Bessent, que la decisió de restringir les expor­tacions d’alguns d’aquests elements essencials per a la indústria “és desproporcionada” i “increïblement agressiva”.

Els xinesos piquen on fa més mal: la defensa dels Estats Units i l’automoció europea

A Europa també transcendeix una certa inquietud. Segons el que s’ha acordat a la Xina, ara les empreses occidentals que requereixin aquests metalls han de presentar-los una sol·licitud. El comissari de comerç de la Comissió, Maros Šefčovič, va afirmar que només “el 50% de les sol·licituds presentades per empreses europees han rebut llum verda”. La burocràcia xinesa frena les indústries europees, que estan atrapades en un coll d’ampolla.

La Xina té a la pràctica el domini sobre aquests elements de la taula periòdica. “La Xina va guanyar aquesta batalla dels minerals crítics ara fa 50 anys. No és un campionat de 100 metres, sinó que és una marató”, explica Arnoldus Mateo van den Hurk, expert en geopolítica mineral a R4Mining.com.

Segons les diferents fonts que es consultin, Pequín té el 60% de quota en l’extracció i més del 90% en refinament i tractament d’aquests minerals. “Si la Xina vol, el món s’atura”, afirma rotundament María Jesús González, secretària general de l’ ATE ( Associació per a la Transició Energètica) i del grup espanyol de matèries primeres estratègiques.

Per provar de plantar cara a la urgència de la Xina, les economies occidentals intenten reaccionar. La Comissió Europea ja va llançar un pla ( Critical Raw Materials Act ) per aconseguir extreure el 10% dels minerals crítics en territori europeu i el 40% del seu processament. Però aquests objectius es fixen per al 2030. Les previsions europees pequen d’optimisme: l’ Agència Internacional de l’ Energia ( AIE) en un estudi del 2023 va dir que “des del descobriment d’un jaciment fins a la producció comercial solen passar entre 16 i 17 anys de mitjana per als minerals crítics”.

Pel que fa als Estats Units, a part de l’amenaça d’elevar aranzels, acaba d’anunciar un acord amb Austràlia per poder finançar l’explotació de terres rares al país austral –molt darrere de les de la Xina–, amb projectes que estan valorats en uns 8.000 milions. La Casa Blanca podria recolzar-se també en les copioses reserves del Brasil, però l’acostament entre Lula i la Xina, i la bel·ligerància de Trump contra el president brasiler han refredat aquesta alternativa.

Trump assegura que el seu país tindrà “tantes terres rares que no sabrà què fer-ne”. Tot i això, aquesta estratègia de la Casa Blanca és insuficient. Ara per ara, la Xina té la paella pel mànec. “L’únic que pot fer Trump és endarrerir alguns anys el domini de la Xina. Però res més. Al pacte amb Austràlia hi ha molt de fanfarroneria i postureig, és més una aliança militar. A més el Govern de Canberra continuarà fent negocis amb la Xina, amb què té un volum de vendes molt superior al dels EUA. Ara bé, això és millor que res”.

María Jesús González coincideix que ara mateix les economies occidentals no tenen marge per reduir la seva dependència de la Xina, tret de posar en marxa ara projectes que tenien abandonats o externalitzats. “En tot cas, a la Xina tampoc no li convé renunciar a vendre les terres rares, perquè es faria un dany econòmic ella mateixa”, adverteix. “Al final arribaran a acords; a Xi Jinping no li convé una guerra comercial; té molts problemes a casa”, confirma Van der Hurk. La història ens recorda, per exemple, que l’embargament de petroli de l’OPEP el 1973 no va aconseguir el seu objectiu de canviar la política dels Estats Units cap a l’ Orient Mitjà.

“La que sí que perdrà aquesta guerra és la Unió Europea. Els europeus, com que no volem mines, ni gas, ni fracking , correm el risc de caure cap a una obsolescència programada”, suggereix aquest expert. Per María Jesús González, “al final els polítics a Europa hauran d’assumir responsabilitats i si fos necessari prendre decisions impopulars” si el Vell Continent vol recuperar res de la seva sobirania energètica o industrial. “I si fa falta caldrà posar en marxa subvencions públiques, igual que va fer la Xina”, proposa.

Pequín ha construït aquest lideratge amb una planificació estatal de llarg termini i amb un consens social imposat per una economia dirigida i una legislació laboral i mediambiental més laxa. De manera que les economies occidentals arriben tard i amb un marc normatiu molt diferent. “Caldrà assumir que l’aposta per la mineria a Europa, en compa­ració amb la Xina, haurà de suportar un cost extra”, indica González.

A la resta del món, també s’han intensificat estratègies per provar de reduir la dependència de la Xina. El Japó, des de fa anys, ha signat acords amb Malàisia i Austràlia, que li proporcionen metalls però a un preu bastant més alt que no pas el que aconsegui­rien amb Pequín.

Al seu torn, Llatinoamèrica (Perú i Xile) compta amb dipòsits potencialment interessants. Però la seva explotació econòmica va dècades tard comparada amb la Xina. “L’ Orient Mitjà té petroli, la Xina té terres rares”. Era el mantra de Deng Xiaoping. Va pronunciar la frase el 1992.