Dario Amodei, director executiu d’Anthropic, quan va signar un contracte de 200 milions de dòlars amb el Departament de Defensa dels Estats Units, va declarar que la seva empresa treballarà pel “lideratge nord-americà en intel·ligència artificial”. Alineava així la iniciativa privada d’una de les empreses emergents punteres d’IA amb l’estratègia global dels EUA.
Aquestes declaracions no són cap anècdota: són la demostració que, avui, quan parlem d’IA en realitat parlem de poder. La cursa global per la supremacia en IA, que implica governs, corporacions, empreses emergents i inversions multimilionàries, només té un objectiu: controlar els fluxos de la nova divisa del poder actual, la IA.
La intel·ligència artificial és objectiu i eina en la guerra pel poder
Contractes com el d’Anthropic formen part de l’estratègia dels EUA per guanyar la cursa global de la IA. Utilitzant la IA com a objectiu –la supremacia– i com a mitjà –la coerció i la desinformació– el Govern Trump ha aconseguit fer-la entrar en la seva particular guerra cultural: si ets “americà”, has d’estar a favor de la IA perquè, encara que s’equivoqui, 1. elimina les fonts amb autoritat (acadèmiques, intel·lectuals, periodístiques…) i 2. hem de guanyar la cursa bilateral amb els comunistes xinesos. Mentrestant, la Xina, que s’ha proposat liderar la IA el 2030 també amb inversions multimilionàries, aposta per una estratègia diferent: menys xatbots, més IA industrial i militar i més models oberts que tothom pugui fer servir per convertir la cursa en multilateral.
La UE compta en el seu haver la regulació ètica de la IA (AI Act), però sap que sense tecnologia pròpia dependrà sempre dels EUA o la Xina. Per això ha llançat un pla de 200.000 milions d’euros per impulsar la supercomputació i una infraestructura pròpia d’IA. La computació és per a la IA el que els oleoductes són per al petroli: el substrat tecnopolític del poder. L’objectiu de Brussel·les, que hauria de ser el de tots, és guanyar la sobirania digital.
Parlar d’IA és parlar de poder. Cada cop que fem servir una eina d’IA –per traduir, cercar informació o generar imatges– cedim una mica de poder, que, de manera agregada, es converteix en el poder en majúscula, el que acumula qui té l’algorisme i la infraestructura.
Quan el 1950 Alan Turing es va preguntar si les màquines podien ser intel·ligents –el seu cèlebre joc de la imitació– parlar d’IA era parlar de filosofia. El 1956, quan una colla de científics i enginyers en van encunyar el nom, va passar a ser una disciplina científica. A partir del 2010 la IA es va convertir en una etiqueta de màrqueting, una mena d’“Intel inside”. Avui, IA és sinònim de poder polític, econòmic i cultural. La pròxima vegada que algú parli d’IA que us digui de quina us està parlant.