Pot semblar que ja s’ha dit tot d’un gegant com Lluís Permanyer, però estic convençut que cadascun dels que el vam tractar podríem explicar una anècdota particular. Quan vaig entrar a col·laborar a La Vanguardia ara fa quaranta anys, em va sorprendre aquell senyor que lluïa uns bigotis tan singulars. Jo era molt jove, però ja havia sentit el seu nom.
L’històric redactor en cap d’edició, Miquel Villagrasa, tenia el costum de presentar qualsevol nova incorporació que es produís a la seva secció a tots els companys de la redacció. Imagineu-vos un pipioli com jo de 23 anys saludant tota aquella munió de gent. Permanyer es va posar dret i em va dir: “Tracta’m de tu”. Podria jurar que tenia el mateix aspecte de fa quinze dies, quan ens vam veure per última vegada.
Si en castellà ‘prerrafaelita’ ara és paraula normativa, és gràcies a la perseverança del periodista
A la taula d’edició hi teníem els diccionaris, que alguns redactors venien a consultar. Quan ell s’hi acostava, sempre en tenia alguna per explicar. Fullejant el diccionari de la RAE, Permanyer va deixar anar: “Morirem amb el diccionari a les mans”. I va continuar: “Això sempre ho deia Pere Quart quan el consultava a l’editorial Montaner y Simón”. No cal dir que la figura de Permanyer sostenint el llibre de les paraules amb totes dues mans és, per mi, icònica. L’enorgullia especialment haver aconseguit ficar una paraula al diccionari de la RAE. Però atesa la seva discreció, ho explicava amb la boca petita i només als del gremi dels mots. La paraula en qüestió era, és, prerrafaelita.
El periodista Lluís Permanyer
La història principia quan Permanyer va considerar que l’opció acadèmica, prerrafaelista, no era bona, perquè les persones que feien servir aquest terme el deien sense la essa intermèdia: prerrafaelita. El DLE la remet a prerrafaelismo, que defineix així: “Movimiento artístico de origen inglés, de la segunda mitad del siglo XIX, que se inspiró en los pintores italianos anteriores a Rafael de Urbino”.
La seva defensa de prerrafaelita en castellà la justificava en el fet que en totes les llengües de cultura veïnes es deia sense la essa. Permanyer va barrinar com solucionar-ho i va escriure a l’aleshores director de la Reial Acadèmia Espanyola, Fernando Lázaro Carreter. En un intercanvi de correspondència, va aconseguir convence’l sobre la conveniència d’incloure aquesta forma. Així, amb el nou mil·lenni, el diccionari li va donar carta de naturalització, tot i que com a segona opció a la que ja hi havia: prerrafaelita > prerrafaelista. “Sostenella, pero enmendalla solo un poco”, ves.
Com en tantes altres coses, els temps van acabar donant la raó a Permanyer, perquè, si consultem el corpus acadèmic del segle XXI, veurem que prerrafaelita hi apareix el doble de vegades que prerrafaelista. Gràcies, Lluís, per estar pendent de tot.
