Ada Colau ha tornat a l’ arena pública, aquesta vegada impulsada pel vent favorable de la flotilla a Gaza. Ho fa com qui no se’n va anar mai, amb la facilitat de qui sap que la càmera, si no la mira, l’abandona. Coincideixo plenament amb Najat el Hachmi, activista i escriptora, quan assenyala que, ni tan sols embarcada a la Global Sumud, Colau va deixar d’enfocar-se a si mateixa. Res de nou sota la capa del cel. Ja en els seus vuit anys com a alcaldessa va convertir Barcelona en un aparador personal, amb més burocràcia ideològica que gestió i més posat progressista que projecte.
Barcelonins, prepareu les palmes.
És probable que sigui l’única sortida dels comuns, amb una Jessica Albiach en retirada i un Bob Pop que es postula per a alcaldable. Potser pensen que, per evitar el naufragi, val més tornar a confiar en la veterana capitana activista. Les eleccions no s’esperen abans del 2027, així que hi ha temps de sobra per maniobrar.
Casualitat que el plenari d’En Comú aprovi la reforma del codi ètic per ampliar de vuit a dotze anys el temps màxim de permanència al càrrec? Ho dubto. Sembla un vestit a mida. Sospito –tot i que només el temps ho dirà– que la seva gent la veu una altra vegada de candidata. S’activa així una operació de rescat personal, que no humanitària. I té tot el sentit ara: toca rendibilitzar el periple marítim.
Ja a l’ arena, Colau pot anar tant darrere d’una pancarta del Sindicat de Llogateres com de tertuliana a 3Cat (abans TV3).
S’activa una operació de rescat personal, que no humanitària; i té tot el sentit ara
Però no se sap mai amb quin toro hauràs de lidiar en un plató, perquè l’actualitat és capritxosa. Què passarà si el feble pla de pau a Gaza fructifica? On quedarà llavors l’èpica de la flotillera? I quines solucions ofereix Colau a qui malviu en assentaments barraquistes de la seva ciutat? Algú podrà recordar-li, per exemple, que l’antiga fàbrica L’Escocesa, al Poblenou, desallotjada el 10 d’octubre, la va comprar l’Ajuntament el 2017, i encara s’esperen els habitatges socials promesos. Per què no han deixat d’escalar els preus dels pisos l’última dècada fins al punt que avui a Barcelona el lloguer s’emporta el 74% del salari, segons un informe del Consell de la UE?
Lee tambiénL’error d’Óscar Puente
I ja que parlem d’herència, els espais verds sempre surten bé al PowerPoint municipal. Ningú de seny no pot oposar-se a una ciutat més humanitzada. Fins que aquells eixos verds gentrifiquen, esclar. Mireu la superilla de Consell de Cent: 26 milions d’euros i, dos anys després, està a punt de sucumbir a laturistificació i amb els veïns queixant-se per la pujada del metre quadrat del lloguer, de l’incivisme rodat, de la proliferació de bars i dels sorolls. Tampoc no ho va veure venir Colau?
