Aglomeració urbana

Barcelona és una de les ciutats europees amb més densitat, prop de 17.000 persones per km2dins del municipi. Això és bo o dolent? Si escoltem el premi Nobel Paul Krugman i altres economistes que s’han dedicat a les ciutats, com ara Masahisa Fujita i Edward Glaeser, la densitat en les aglomeracions urbanes és bona perquè afavoreix més productivitat, innovació i economies d’escala, i, alhora, és més sostenible amb una gestió encertada.

És cert que, tal com afirmen aquests experts, la concentració d’activitats econòmiques i persones permet, entre altres circumstàncies, que les indús­tries s’aprofitin de proveïdors propers i redueixin costos logístics. La proxi­mitat també afavoreix les trobades
entre sectors econòmics i la creació
de xarxes professionals, cosa que
impulsa l’intercanvi de coneixement. L’alta densitat urbana també aporta trajectes més curts en què es pot
prescindir del cotxe, cosa que con­tribueix a menys contaminació.

Tot i això, l’economia de les aglomeracions urbanes requereix mesures correctores i controls per part de les administracions públiques, ja que els nuclis densos exerceixen pressió sobre el sòl, encareixen l’habitatge i generen gentrificació. A Barcelona, l’alta densitat al terme municipal contrasta amb una de molt més baixa al conjunt de la seva extensa regió metropolitana, on es registra una mitjana de 1.250 habitants per km2, unes 13 vegades més baixa.

Els beneficis mediambientals gràcies a un transport eficient a les zones
centrals denses queden neutralitzats quan es tracta d’un territori metropo­lità amb poca concentració de població que no compta amb una àmplia xarxa de transport públic que connecta les zones perifèriques, cosa que dona lloc, entre altres fenòmens, a desplaçaments més llargs que incrementen la petjada de carboni.

Krugman ho resumeix quan parla de forces centrípetes, que són les que atreuen activitat cap als nuclis de les aglomeracions urbanes i generen més productivitat, i de forces centrífugues, que són les que expulsen determinats grups i creen gentrificació a causa d’un mercat residencial de cost elevat.

Per evitar aquest xoc, cal implantar polítiques fiscals, socials i de governança metropolitana que garanteixin els efectes centrípets positius i que, alhora, mantinguin la diversitat urbana i la redistribució dels beneficis. Entre aquestes mesures n’hi ha una de clara: donar prioritat a l’habitatge com a dret i no com a actiu financer.

Barcelona té tot el potencial a favor per beneficiar-se de l’economia asso­ciada a la concentració urbana, però també per patir les seves vulnerabilitats centrífugues. Per evitar-ho, ha de trobar la manera de consolidar un sistema d’aglomeració sostenible i equitatiu que garanteixi el dret dels ciutadans a quedar-se i no ser expulsats.