David Bowie va ser la versió pop d’un artista renaixentista, polifacètic, tant compositor com escriptor, alhora intèrpret i dissenyador, impossible de ser categoritzat o simplificat en una identitat única, per al qual cap idea era massa petita per no ser explorada i portada fins a les màximes conseqüències. I, per sobre de tot, era sistemàtic a l’hora de guardar notes sobre el que feia per a la posteritat.
Com a conseqüència, no és estrany que hi hagi un arxiu de noranta mil objectes seus (vestits actuant en el paper del seu alter ego Ziggy Stardust o el pallasso blau Pierrot, partitures originals escrites a mà de cançons i de projectes que no es van arribar a
culminar mai, fotos, vídeos, records de les seves gires, una brotxa i paleta amb la pintura seca pel pas dels anys...). És d’aquells artistes que, en qualsevol cas, no hauria mort mai, però es va encarregar que quedessin tantes empremtes seves com fos possible per assegurar el seu llegat i que generacions futures sabessin sobre ell com més coses millor.
Entre les peces hi ha els vestits dissenyats per a les gires, el seu escriptori i la clau del seu pis de Berlín
Alguns d’aquests materials ja van formar part de l’exposició que va organitzar el museu Victoria & Albert de Londres el 2013 (tres anys abans de la seva mort). Va fer la volta al món i va ser vista per més de dos milions de persones, un rècord en la història de la institució, que ja era guardiana del seu arxiu. Ara els noranta mil objectes s’han obert al públic al seu nou establiment (V& A East Storehouse) de la ciutat olímpica de l’ East End de Londres, en el que va ser el centre de comunicacions dels Jocs del 2012.
Es tracta d’un espai revolucionari en el món de l’art i la cultura, un encreuament entre museu, centre de dades i gran magatzem (com si fos el d’un Ikea) on es guarden més de 600.000 peces (350.000 llibres, 250.000 objectes diversos i cent arxius, entre els quals el de Bowie) que no cabien a la seu principal de Kensington i acumulaven pols en soterranis i guardamobles.
Al nou edifici, de quatre pisos i la mida de trenta pistes de bàsquet, sí que hi ha lloc, malgrat que només els que es consideren més destacats estan a la vista. Però la resta es poden demanar com un llibre en una biblioteca, utilitzant un cercador configurat a aquest efecte anomenat “Explori les col·leccions”, fent una sol·licitud en línia i concertant una cita. Passa el mateix amb l’arxiu de David Bowie, amb dos centenars d’objectes exposats en unes sales íntimes amb caràcter rotatiu i la resta accessibles mitjançant una sol·licitud que s’ha de fer amb almenys dues setmanes d’antelació, i un límit de cinc per persona. Materials de paper com partitures i retalls de premsa, fotografies i negatius requereixen ser vistos en presència d’empleats de la institució, únicament els dijous i els divendres.
Entre els objectes desplegats o que es poden demanar més populars figuren els vestits dissenyats per Peter Hall i Diana Moseley per a les gires de Bowie Serious moonlight per Anglaterra el 1983 i Glass spider per Espanya el 1987, respectivament; diversos uniformes de Ziggy Stardust, una nina Barbie vestida com a tal i les sabates d’aquest mateix personatge; el sintetitzador que el cantant i Brian Eno van utilitzar als setanta per a la trilogia d’àlbums Heroes , Low i Lodger; la guitarra elèctrica Red Steinberger Hohner, amb la capsa original de protecció i els accessoris, que l’artista va tocar al vídeo musical del dia de Sant Valentí del 2013; una jaqueta amb la bandera de la Union Jack; una fotografia emmarcada de Little Richard, que deia que havia estat la seva inspiració per dedicar-se a la música; el seu escriptori; la clau del seu pis de Berlín; cobertes de discos, dibuixos, gravats, negatius, maniquins, diaris, notes personals, cartes, partitures escrites a mà i corregides... I així fins a un total del voltant de noranta mil peces.
L’exposició rotativa dedicada a Bowie en una secció especial del V&A East Warehouse és organitzada de manera temàtica, en nou categories. “La intenció és mostrar l’artista en la seva totalitat perquè la gent pugui tenir una visió global del seu procés creatiu, des que tenia una idea fins que prenia la forma definitiva, de la seva xarxa d’influències i la seva evolució, cosa que passava entre bambolines, el com i el perquè dels seus projectes”, explica Madeleine Haddon, la comissària de l’ arxiu i del singular museu.
Tenen un valor especial les notes i la partitura del que va ser l’últim projecte, no realitzat, de Bowie, un musical del segle XVIII anomenat The spectator (el títol d’un diari que va existir entre el 1711 i el 1712, publicat a Londres amb tan sols 2.500 paraules en articles sobre art i política, amb freqüència en to de sàtira). L’argument de l’obra se centrava en les bandes de joves malfactors de classe alta que operaven en aquella època a la capital anglesa i tenien terroritzats els habitants. També figuren a l’ arxiu les notes de l’artista per a una adaptació musical del llibre de George Orwell 1984, i que no va arribar a veure la llum perquè els administradors del llegat de l’autor li van negar els drets (va utilitzar els temes distòpics de la novel·la per a l’àlbum Diamond dogs).
La col·lecció demostra que Bowie és d’aquells genis que transcendeixen el temps i no moren mai del tot.
