Fa un parell de setmanes Deco, el director esportiu del FC Barcelona, i Jorge Mendes, el representant de Lamine Yamal, es van reunir en un hotel per parlar del jove futbolista. Pel que sembla un dels temes que es van abordar va ser l’actitud de Lamine Yamal en relació amb el règim intern del vestidor, així com sobre la gestió del seu temps lliure. Un afer gens greu ni extraordinari en un jugador que ha passat del no-res al tot a una edat, 18 anys acabats de fer, en què es requereix cert acompanyament en la presa de decisions.
Lamine Yamal, ja emancipat, va decidir tot just la setmana següent, la del clàssic, participar dues nits seguides (dijous i divendres) en la Kings League, artefacte audiovisual d’audiència juvenil que basa part del seu èxit en partits de futbol d’equips dirigits per streamers o celebrities així com en les discussions teatralitzades prèvies als partits. Assegut en uns sofàs, flanquejat per Ibai Llanos i Gerard Piqué, els amos de la moguda, Lamine Yamal va picar l’ham i va deixar anar allò de què el Reial Madrid “roba i es queixa”. A Madrid DF, sector mediàtic filomadridista, allò es va encaixar com una agressió, i alhora com una excusa per sobreactuar i justificar l’excitació que arribaria al Santiago Bernabéu després amb Carvajal i els seus nois. Lamine Yamal, limitat aquesta temporada per una pubàlgia, una lesió seriosa, no va signar ni un sol regateig.
L’episodi s’hauria pogut evitar? La resposta és que sí. En el règim intern d’entrenadors com Pep Guardiola, Tito Vilanova o Luis Enrique es deixava ben clar com a norma de vestidor que 48 hores abans d’un partit estaven prohibits actes publicitaris o entrevistes de qualsevol mena. Si existeix una norma semblant al Barça actual Lamine Yamal se la va saltar o algú li va donar permís per fer-ho. Qualsevol de les dues opcions és desaconsellable.
Pep Guardiola i Luis Enrique prohibien qualsevol ‘bolo’ a 48 hores d’un partit
Lamine Yamal, segon millor jugador del món, és un actiu del present i del futur del club i com a tal ha de ser acompanyat i guiat en la seva carrera. Responsabilitzar-lo a ell com a únic amo del seu comportament descarrega de pressió un equip tècnic i una directiva la missió prioritària de les quals ha de ser vetllar per un futbolista que, com qualsevol noi de la seva edat, necessita sentir que no governa la seva vida tot sol sent qui és. A Leo Messi li van assignar Pepe Costa des d’un inici. Quan Lamine Yamal va organitzar la seva cèlebre i molt pública festa d’aniversari el president Laporta va dir el següent: “El que em sap greu és no haver-hi anat”.
El soroll que viatja amb Lamine Yamal distreu d’altres afers que expliquen el mal moment de l’actual Barça de Flick, que perd totes les comparacions amb la seva pròpia versió de fa uns quants mesos. Intens, solidari, elèctric, pressionant, vertical, amenaçador... Tots aquests adjectius es troben a faltar amb massa assiduïtat aquesta temporada. Al Bernabéu es va fer patent.
Els problemes en la defensa s’associen en part amb la pèrdua d’una figura com Íñigo Martínez, que per cert exercia una tutela i una jerarquia sobre els joves molt rellevant, tant al vestidor com sobre la gespa quan algú desatenia les seves funcions en el sacrifici sense pilota. L’adeu del basc, que se’n va anar de franc al futbol àrab, va ser justificat pel club com a fruit d’un pacte verbal entre cavallers, però hi va haver més veritat que aquella: el Barça amb la seva sortida alliberava un sou quan el l’equip continuava amb l’aigua fins al coll, i amb prou feines hi va haver discussió. Que potser és normal que un titular marxi a deu dies de començar la Lliga i se li posi una catifa vermella per dir-li adeu?
El cas Yamal distreu d’altres problemes: l’adeu d’Íñigo, el neovictimisme...
El focus sobre Lamine Yamal també va permetre passar de puntetes pel clàssic a Rashford, jugador de 27 anys que es va rescatar del Manchester United i que va defraudar a Madrid. Deco va voler fitxar Luis Díaz abans que Nico Williams i no li van portar ni l’un ni l’altre. Va venir l’anglès.
En espera de tornar al Camp Nou després de mesos de mudances, falses promeses i retards, l’equip de Flick té motius malgrat tot per creure en la seva reanimació. Les baixes són de pes i aniran tornant i el curs passat ja es van refer d’un novembre pèssim. Aquesta temporada fins ara deixa lliçons i en mans del club està saber-les interpretar i resoldre. Abandonar el victimisme institucional (mà blanca) n’és una. Els Barça campions no es queixaven, guanyaven per damunt de tot i de tots.
