Un presidi per a presidents
Si sou peruans i voleu arribar dalt de tot en la política del vostre país, no voldria ésser dins la vostra pell. Des de fa quaranta anys (per no remuntar-nos gaire més enrere), arribar a la presidència de la República és la garantia més bona d’un mal final. El president Alan García es va engegar un tret al cap quan la policia es disposava a detenir-lo per una acusació de finançament il·legal. El president Alberto Fujimori, assetjat per denúncies de corrupció i homicidi, va fugir al Japó i li van acabar caient vint-i-cinc anys de presó. El president Alejandro Toledo va ser condemnat per corrupció i blanqueig de capitals. Per aquest últim delicte també van condemnar els presidents Ollanta Humala i Pedro Pablo Kuczynski. Per la seva banda, el president Martín Vizcarra, acusat d’haver acceptat suborns, es troba en l’actualitat en presó preventiva, i el president Pedro Castillo, que fa tres anys va intentar un cop d’ Estat a si mateix, s’enfronta a una petició de trenta-quatre anys de presó. Cal veure què li passarà a la seva successora, la presidenta Dina Boluarte, apartada del càrrec fa dues setmanes, després que el Congrés li atribuís una “incapacitat moral permanent”...
Un manifestant en una protesta contra Dina Boluarte, a principis d'octubre a Lima
El Perú deu ser l’únic país del món amb una presó només per a presidents, el penal de Barbadillo, que es va construir per allotjar Fujimori i que ara allotja Toledo, Humala i Castillo, cada un d’ells instal·lat en un apartament independent amb bany, cuina, dormitori, menjador, sala de visites i un petit jardí privat. El penal, pel que sembla, només té capacitat per a tres exmandataris, així que a veure on fiquen els propers que facin algun desgavell. En vista dels antecedents, hauran d’anar pensant a ampliar les instal·lacions del presidi: com més apartaments presidencials construeixin, més bé, per si de cas.
A qualsevol article en què es parla del Perú es fa inevitable esmentar la pregunta mil vegades repetida que es fa Zavalita, el protagonista de Conversación en la catedral. La citació sol caure a mig article, més o menys a l’altura del tercer paràgraf o el quart, així que aquí la teniu: en quin moment es va fotre el Perú? La novel·la de Mario Vargas Llosa és del 1969 i, si ja aleshores els peruans, encomanats d’un fatalisme atàvic, creien que el destí del seu país s’havia torçat per sempre, què pensarien veient els nivells de degradació assolits per la institució més alta de la República? Amics meus peruans tan pessimistes com el mateix Zavalita parlen del seu país com d’un Estat fallit.
Crec que exageren, com també exageren alguns opinants de la ultradreta espanyola quan, a compte dels retards de Renfe o les llistes d’espera de la sanitat pública, s’ afanyen a qualificar Espanya ni més ni menys que d’ Estat fallit. Ja els agradaria als ciutadans de Líbia o d’Haití o del Sudan viure en un Estat fallit com Espanya! Estats fallits són aquells que, incapaços de fer complir la llei, acaben en mans del crim organitzat. Amb tots els desgavells i totes les precarietats, el Perú n’està lluny, com prova precisament el fet que es persegueixi i es castigui la venalitat dels seus presidents.
Hauran de pensar a ampliar Barbadillo, un penal només amb capacitat per a tres exmandataris
La setmana passada, en els col·loquis de la Biennal Vargas Llosa celebrats en diferents localitats d’Extremadura, es va parlar molt de la dimensió política de l’escriptor peruà i de la seva campanya del 1990 per la presidència, de la qual va deixar testimoni a El pez en el agua. En aquelles eleccions, en què va arrossegar l’etiqueta de ser el candidat de les elits, va acabar derrotat per un aleshores desconegut Fujimori, que es presentava com el candidat del poble. Vargas Llosa era un home d’una vocació política extraordinària, una autoritat intel·lectual innegable i una honestedat a prova de bomba.
Si, vint-i-un anys després de la famosa frase de Zavalita, hagués guanyat les presidencials, hauríem perdut per una llarga temporada un gran novel·lista i no és segur que, a canvi, hagués aconseguit corregir el rumb del país. M’agradaria pensar que en aquella dimensió de la realitat que no es va arribar a concretar mai, un penal com el de Barbadillo, d’una dimensió simbòlica indiscutible, no hauria resultat mai necessari. Però, per descomptat, qui sap?